diumenge, 7 de gener de 2018

565 - Curso online gratuito "Pandemias, nuevas infecciones virales"

Estructura d'un virus


Los lectores del blog adn-dna y los usuarios de los recursos de ciencias de la naturaleza adn-dna.net pueden resumir, en el apartado de comentarios de este post, los contenidos más importantes de cada modulo del curso.

Ahora puede seguir a través de Twitter : adn-dnanet i #adndnanet.

Nota: Para comentar este post se recomienda seguir las instrucciones indicadas  en el post 341 de este blog adn-dna.

29 comentaris:

gerard ha dit...

Gerard Garriga Salazar
MÓDUL 1 “Què és un virus?”:
1.1

Els virus no són cèl·lules, són agents infecciosos que infecten tot tipus de cèl·lules i el tret més significatiu és la seva mida (aproximadament 20 nanòmetres). Nanòmetre: un milió de mm.
Són entre 500 i 1000 vegades més petites que una cèl·lula. Necessitem un microscopi electrònic per poder observar-los, els microscopis electrònics funcionen amb electrons i no amb llum òptica. Amb un microscopi electrònic potent es pot arribar a x1.000.000 d’augments. Les imatges surten en blanc i negre. Podem observar els virus dins de la cèl·lula. S’observa el primer virus a finals dels anys 30.

1.2

Els virus més senzills estan formats per una o més molècules d’àcids nucleics (ADN o ARN). Els virus tenen només un tipus d’àcid nucleic, ADN o ARN, però mai els dos.
Són capaços de transmetre el seu àcid nucleic d’una cèl·lula a una altra i utilitzen els enzims de la cèl·lula conquistada per la seva pròpia replicació intracel·lular.
L’estructura potser de doble hèlix o una molècula senzilla. Alguns genomes estan formats per una molècula lineal o circular i amb diferències en el nombre de gens.
El genoma està rodejat per proteïnes denominada càpsida proteica, serveixen per protegir el genoma viral i permeten l’entrada dels virus a l’interior de la cèl·lula que infecten. Tenen una forma helicoïdal o icosaèdrica.
Uns altres virus més complexes són els virus amb una capa que els envolta, formada per fosfolípids y glicoproteïnes. Entre la càpsida i la capa que envolta, hi ha les proteïnes de la matriu.
Hi ha virus amb complexitat molt diferent i la estructura molt diferent.




1.3

La diversitat dels virus és enorme. Una forma de classificar-los es segons el tipus de genoma i segons com es multipliquen dins la cèl·lula. La classificació de Baltimore ens els classifica amb set classes diferents:
• Classe I: El genoma és constituït amb doble hèlix. Ex: virus del herpes.
• Classe II: Poc nombrosos, però també contenen el genoma DNA, però amb una sola cadena.
• Classe III: Formats per una doble hèlix d’ARN. Ex: Rotavirus (infeccions gastrointestinals)
• Classe IV: Genoma d’ARN monocatenari, són infecciosos per si mateixos, un cop dins la cèl·lula ja poden començar a reproduir-se, sense necessitat d’enzims. Se’ls anomena ARN sentit positiu. Ex: Coronavirus del tipus SARS o virus del poli. Són transmesos per artròpodes i produeixen febres com el dengue o la febre groga.
• Classe V: Són monocatenaris però de sentit negatiu, és a dir, necessiten un enzim per a la seva replicació. Ex: Virus de la grip, l’Èbola o Marbug.
• Classe VI: Formada pels retrovirus, amb genoma ARN monocatenari, però diploide. Ex: Virus VIH (SIDA)
• Classe VII: Genoma ADN amb doble hèlix però parcial. Ex: Hepatitis B

Júlia Vilella Colell ha dit...

1- QUÈ ÉS UN VIRUS?
El virus és un agent infecciós que infecta la cèl•lula. Són molt petits (mesuren entre 20 i 300 nanòmetres). A causa d’aquesta mesura, per observar un virus és necessari un microscopi electrònic. Aquests augmenten la visió amb més d’un milió d’augments i proporcionen imatges en blanc i negre.
Com és un virus?
- Virus senzills/virus sense envoltura: utilitza un dels dos genomes: DNA o RNA. Poden variar i ser bicatenàries o monocatenàries. Varia molt la mesura dels genomes segons el número de gens que el formen. La càpside proteica recobreix el genoma. Es presenta arrebossat al genoma o en forma lineal. Protegeix l’àcid nucleic i afavoreix l’entrada del genoma dins del virus.
- Virus complexes/virus amb envoltura: Conté una envoltura que envolta la càpside proteica. Poden contenir enzims tot hi no realitzar funció enzimàtica. Els utilitzen per sintetitzar el genoma dels virus quan aquest està a dins de la cèl•lula.
- Virus molt complexes: Són molt freqüents. Virus més grans amb genomes més complexes. Tenen estructura rugosa. No es coneixen gaires funcions pel seu gran tamany.
- Bacteriòfags: virus que infecten els bacteris. Tenen una gran “bossa” a la superfície on s’hi col•loca el DNA i una cua helicoïdal que injecta el virus a l’interior de les bactèries.
Tipus de virus:
Els milions de virus diferents amb diferent variabilitat que existeixen es poden classificar segons el seu genoma i com es repliquen dins de la cèl•lula. S’anomena classificació de Baltimore.
- Tipus 1: DNA bicatenàri.
- Tipus 2: DNA monocatenàri.
- Tipus 3: RNA bicatenàri.
- Tipus 4: RNA monocatenàri (virus sentit positiu).
- Tipus 5: RNA monocatenàri (virus sentit negatiu).
- Tipus 6: RNA monocatenàri diploide.
- Tipus 7: RNA monocatenàri parcial.

Júlia Vilella Colell ha dit...

2- PIRÀTES DE LA CÈL•LULA
Els virus són paràsits intracel•lulars obligats: tenen la obligació de multiplicar-se a dins de la cèl•lula. El virus, una vegada s’instal•la a l’interior de la cèl•lula, l’obliga a produir virus.
Per estudiar-los, els virus es cultiven en uns tapissos formats per cèl•lules. S’estudia com les cèl•lules queden infectades per aquests virus. Quan la cèl•lula queda infectada pot formar sincitis... També es produeix l’efecte citopàtic on la cèl•lula pateix canvis morfològics i bioquímics. Quan es detecta aquest efecte en la cèl•lula es pot saber que hi ha un virus.
La cèl•lula pot reaccionar descontrolant-se i augmentant de tamany, cosa que pot provocar un tumor que es pot acabar convertint en un càncer. Un 15% dels càncers són produïts per infeccions virals.
- Vida del virus en l’interior de la cèl•lula:
1- Unió: S’uneixen el virus i la cèl•lula. Les proteïnes de la càpside del virus es fusionen amb els receptors cel•lulars.
2- Entrada del virus a l’interior de la cèl•lula: es forma una bombolla que capta el virus a dins de la cèl•lula. La bombolla es fusiona amb una partícula de la cèl•lula i queden juntes.
3- Síntesi de les proteïnes virals: es sintetitzen primer les proteïnes reguladores i després les estructurals. Es replica el genoma viral.
4- Embalsamatge: les proteïnes de la càpside es van unint i, a la vegada, s’engloben al genoma viral.
5- Maduració del virus: el virus es converteix en infecció
6- Sortida del virus de la cèl•lula: la cèl•lula explota o al virus li interessa mantenir la cèl•lula viva i per tant no la mata sortint del seu interior. Surten de la cèl•lula desprenen un tros de membrana cel•lular que es converteix en capa del virus.

- Fàrmacs contra els virus:
Els antibiòtics són fàrmacs que maten bacteris, però no tenen cap tipus d’ús en els virus. Són les substàncies antivirals les que s’ocupen de d’erradicar un virus. Són difícils d’aconseguir i se li han de dedicar una gran quantitat econòmica per la investigació. Poden provocar efectes secundaris.
Existeixen substàncies antivirals per a bloquejar el virus:
o Substàncies que prohibeixen la unió dels virus a la cèl•lula. S’enganxen a les proteïnes del virus impedint que es pugui enganxar a la cèl•lula. Alguns virus són resistents a aquest tipus de substàncies.
o Evitar la fusió d’envoltures. Impedeix que la membrana cel•lular s’enganxi amb la capa exterior del virus.
o Evitar la replicació del virus.
o Inhibidors de proteïnes. Prohibeixen l’etapa de maduració del virus i per tan no el fan infecciós.
Els virus canvien/evolucionen per a poder ser resistents a aquests fàrmacs.

Núria Puñet ha dit...

Hola Josep Maria, aquest és el meu resum del Mòdul 1 del curs online de Virus.
Núria Puñet, 1r de Batxillerat B

MÒDUL 1 QUÈ ÉS UN VIRUS?
1.1 TAMANY DELS VIRUS
Els virus no són cèl•lules, són agents infecciosos que infecten tot tipus de cèl•lules. Tenen un tamany petit, d’entre 20-300 nanòmetres. Per exemple, el virus de la poli mesura 20 nanòmetres i és un dels més petits. El virus de la verola mesura 300 nanòmetres i és un dels més grans.
1 mil•límetre equival a 1.000.000 nanòmetres
No es poden veure en el microscopi òptic, és necessari un microscopi electrònic, que en lloc d’utilitzar llum visible fa servir electrons per formar imatges d’objectes diminuts. Els virus es van descriure per primera vegada al 1898 però no se’n van obtenir les primeres imatges fins als anys 30 del segle passat, quan es van desenvolupar els primers microscopis electrònics.

1.2 COM ÉS UN VIRUS?
Els més senzills estan formats per una o dues molècules d’àcids nucleics que constitueixen el genoma del virus. Aquesta molècula pot ser de DNA o de RNA, ja que només tenen un sol tipus d’àcid nucleic. El genoma pot tenir una estructura en doble hèlix o ser una molècula senzilla.
El genoma està envoltat per la càpside proteica, unes proteïnes que envolten l’àcid nucleic i formen estructures. Serveixen per protegir el genoma viral i permetre l’entrada del virus dins la cèl•lula que infecten. Són virus despullats i la càpside pot ser helicoïdal o icosaèdrica.
VIRUS AMB COBERTURA: Són els que a més a més de la càpside tenen una membrana que els envolta. En aquesta membrana, que prové de la cèl•lula que infecta el virus, hi ha proteïnes virals. La funció d’aquestes és important en la multiplicació del virus. A més a més, entre càpside i membrana hi ha proteïnes de la matriu.
Els virus no tenen metabolisme i la majoria no tenen enzims. Alguns però, contenen algun enzim polimerasa de DNA o RNA, com per exemple del virus del VIH, que té un enzim necessari per la seva replicació.
Altres virus tenen una estructura més complexa, els poxvirus. Són més grans, com el de la verola, que està cobert per túbuls proteics de manera organitzada.
Un altre exemple són els bacteriòfags, els virus que infecten bactèries. Molts tenen un cap on hi ha el DNA i una cua contràctil amb fibres proteiques. Aquesta estructura permet infectar i injectar el seu DNA a través de la paret cel•lular.
Per tant, els virus tenen estructures molt diverses.
Fa uns anys es van descobrir uns virus gegants, els mimivirus i els megavirus. Són quasi tan grans com els bacteris i segons els científics tenen DNA de doble cadena i han evolucionat a partir d’un genoma cel•lular amb un procés d’evolució reductiva.

1.3 MOLTS TIPUS DE VIRUS DIFERENTS
Pot haver-hi milions de virus diferents i una manera de classificar-los és segons el tipus de genoma i com es multipliquen dins la cèl•lula. S’anomena classificació de Baltimore, ja que David Baltimore va descobrir l’enzim transcriptiu invers, l’encarregat de transcriure el DNA o el RNA.
GRUP 1. Tenen el genoma constituït per doble cadena de DNA, com l’herpesvirus o el virus de la verola.
GRUP 2. Hi ha pocs virus que formen part d’aquest grup. Tenen el genoma constituït per una sola cadena de DNA.
GRUP 3. Són els virus formats per una doble cadena de RNA, com el rotavirus.
GRUP 4. Tenen genoma infecciós per si sols, no necessiten enzims per sintetitzar les proteïnes. Tenen el RNA en sentit positiu, com el virus de la poli.
GRUP 5. Tenen RNA monocatenari en sentit negatiu, necessiten enzims per poder sintetitzar proteïnes. En formen part el virus de la grip o l’èbola.
GRUP 6. És el format per retrovirus. Tenen el genoma format per DNA monocatenari diploide, tenen dos còpies de la mateixa cadena. Està inclòs en aquest grup el virus del VIH.
GRUP 7. Els genomes de DNA es troben en doble hèlix parcialment, com per exemple el virus d’hepatitis B.

Helena Salgado Perianes ha dit...

Enllaç al mapa conceptual del mòdul 1: https://www.lucidchart.com/invitations/accept/87f50476-18b5-446b-9a1a-c5b5638b1428

Nerea Alvarez ha dit...

MALALTIES INFECCIOSES VÍDEO:
• El microorganisme entra dins teu i s’expandeix. Entra i es queda on estigui més a prop; contra més temps estigui aquest microorganisme dins teu, més podria escampar-se.
1r pacient:
o Símptomes: mal de cos, mal de cap, fre alta, etc.
o Prova 1: placa de front. Diagnòstic: li detecten una sinusitis.
o Prova 2: ressonància magnètica. Diagnòstic: li provoca una cerebritis.
o Operació: li van obrir el cap i, li van posar dues plaques de titani. Va estar 1 més a l’hospital amb medicament antibiòtic.
2n pacient:
o Símptomes: li comencen a fallar les cames, els pulmons, el cor, etc.
o Prova 1: li amputen les cames. A causa de que no podia moure’s, comença a fallar la circulació de la sang per les extremitats i, per a que no se li pugui escampar una gangrenació, li amputen les cames.
3r pacient:
o 1r diagnòstic: bronquitis. Li dura 1 mes.
o Símptomes: després d’un mes amb bronquitis li comença a pujar la febre fins a arribar als 38o.
o 2n diagnòstic: endocarditis.
o Tractament: medicines + antibiòtics.
Què és la sèpsia?
• És una resposta inflamatòria generalitzada de l'organisme davant d’una infecció bacteriana, vírica o fúngica. Pot danyar els òrgans, fer que deixin de funcionar i, fins i tot, arribar a produir la mort. Només representa un petit percentatge de les infeccions quotidianes. La característica fonamental que té és que repercuteix sobre altres òrgans o l’estat general.
• És més freqüent en la gent gran i amb malalties associades, però pot afectar persones de qualsevol edat i estat de salut. La detecció precoç i l’inici immediat del tractament són fonamentals per al bon pronòstic de la sèpsia.
Què és la sèpsia greu?
• Disminució de la circulació sanguínia en algunes regions del cos com, per exemple, la presència d’una tensió arterial baixa o una disminució de la quantitat d’orina expulsada. Comporta un risc de mort molt elevat.
Què vol dir xoc sèptic?
• És una patologia severa causada per una infecció que s’estén sense control per tot el cos a través del torrent circulatori. Provoca un quadre inflamatori sever amb col·lapse cardiocirculatori induït per la presència en sang de toxines especialment virulentes de bacteris o fongs.
Evitar escampar les infeccions:
 No tossir a la mà perquè després pots escampar-ho.
 Rentar la ferida per a que no s’infecti.
 Si estem malalts, no anar a la feina o a l’escola.
 Rentar-nos les mans molt.

Nerea Alvarez ha dit...

MALALTIES INFECCIOSES VÍDEO:
• El microorganisme entra dins teu i s’expandeix. Entra i es queda on estigui més a prop; contra més temps estigui aquest microorganisme dins teu, més podria escampar-se.
1r pacient:
o Símptomes: mal de cos, mal de cap, fre alta, etc.
o Prova 1: placa de front. Diagnòstic: li detecten una sinusitis.
o Prova 2: ressonància magnètica. Diagnòstic: li provoca una cerebritis.
o Operació: li van obrir el cap i, li van posar dues plaques de titani. Va estar 1 més a l’hospital amb medicament antibiòtic.
2n pacient:
o Símptomes: li comencen a fallar les cames, els pulmons, el cor, etc.
o Prova 1: li amputen les cames. A causa de que no podia moure’s, comença a fallar la circulació de la sang per les extremitats i, per a que no se li pugui escampar una gangrenació, li amputen les cames.
3r pacient:
o 1r diagnòstic: bronquitis. Li dura 1 mes.
o Símptomes: després d’un mes amb bronquitis li comença a pujar la febre fins a arribar als 38o.
o 2n diagnòstic: endocarditis.
o Tractament: medicines + antibiòtics.
Què és la sèpsia?
• És una resposta inflamatòria generalitzada de l'organisme davant d’una infecció bacteriana, vírica o fúngica. Pot danyar els òrgans, fer que deixin de funcionar i, fins i tot, arribar a produir la mort. Només representa un petit percentatge de les infeccions quotidianes. La característica fonamental que té és que repercuteix sobre altres òrgans o l’estat general.
• És més freqüent en la gent gran i amb malalties associades, però pot afectar persones de qualsevol edat i estat de salut. La detecció precoç i l’inici immediat del tractament són fonamentals per al bon pronòstic de la sèpsia.
Què és la sèpsia greu?
• Disminució de la circulació sanguínia en algunes regions del cos com, per exemple, la presència d’una tensió arterial baixa o una disminució de la quantitat d’orina expulsada. Comporta un risc de mort molt elevat.
Què vol dir xoc sèptic?
• És una patologia severa causada per una infecció que s’estén sense control per tot el cos a través del torrent circulatori. Provoca un quadre inflamatori sever amb col·lapse cardiocirculatori induït per la presència en sang de toxines especialment virulentes de bacteris o fongs.
Evitar escampar les infeccions:
 No tossir a la mà perquè després pots escampar-ho.
 Rentar la ferida per a que no s’infecti.
 Si estem malalts, no anar a la feina o a l’escola.
 Rentar-nos les mans molt.

Nerea Alvarez ha dit...

PRESENTACIÓ POWER POINT:
Què és el projecte?
• Estalviar diners per causes de salut que ara mateix no és possible/ no hi ha cap forma de poder-ho curar.
Malalties infeccioses:
o Pot afectar qualsevol persona de qualsevol edat.
o Provoquen 1 de cada 3 persones la mort.
o Tenim un entorn sanitari molt alt.
o Tenim resistència als antibiòtics.
o 2050 malalties infeccioses, la mort més alta que el càncer.
o Els microorganismes s’instal·len i proliferen en un lloc del cos humà, depenent de la via d’entrada i característiques les persones que porten pròtesi o vàlvula tenen un risc afegit de patir infeccions d’aquest tipus.
o Els microorganismes poden afectar a totes les parts del cos. Els principals tipus de microorganismes infecciosos són: virus i bacteris.
o Virus: es combaten amb el nostre organisme i/o vacunes.
o Bacteris: es combaten amb els antibiòtics.
o També causen malalties infeccioses: fongs i protozous.
Infeccions comunitàries freqüents:
o Normalment es curen sense problemes.
o Vigilar més  meningitis (vacunes: C-B), hepatitis (vacunes A-B), tuberculosi (es contagia per vies respiratòries), malalties de transmissió sexual (MTS (preservatius)), sida.
o Infeccions nosocomials  infeccions relacionades amb l’assistència sanitària o amb es cures de la salut.
o Afecta sobretot: pacients post-quirúrgics, persones que porten diferències temporals.
Infeccions oportunistes:
o Persones immuno-deprimides  nens petits, gent amb càncer, etc.
Infeccions emergents i viatgeres:
o Xarampió / Malària / Dengue / Zika / Chagas.
Sistema immunitari:
o El cos humà compta amb un sistema de defenses propi.
Les vacunes:
o Porcions de virus que les introdueixen al cos on prepara anticossos i els guarden per el dia que tinguem la malaltia així com els microorganismes estiguin morts.
La resistència als antibiòtics:
o Alexander Fleming inventa la penicil·lina.
o Ha salvat 1.000.000ns de vides però per l’ús incorrecte ara mateix la gent és resistent a ella.

Núria Puñet ha dit...

Núria Puñet, 1r de batxillerat B

MÒDUL 2 PIRATES DE LA CÈL•LULA- part 1
2.1 PARÀSITS INTRACEL•LULARS
Els virus han de multiplicar-se dins les cèl•lules. Entren a l’interior d’una, imposen la seva informació genètica i obliguen a la cèl•lula a fabricar virus. La cèl•lula infectada deixa de realitzar les seves funcions i es dedica a sintetitzar els components del virus per multiplicar-lo. Els virus no tenen metabolisme, són paràsits metabòlics. Per això diem que són paràsits intracel•lulars obligats.
Per estudiar els virus els hem de cultivar en cultius de cèl•lules. Quan el virus es multiplica causa canvis bioquímics i moleculars que es poden veure en les cèl•lules. Aquestes van perdent la forma, canvien de tamany i acaben morint. És l’efecte citopàtic.
EFECTE CITOPÀTIC. Alteració de la síntesis del ADN i ARN cel•lular, alteració de la síntesis de proteïnes cel•lulars, canvis en la membrana i el citoesquelet cel•lular, formació de cossos d’inclusió i transformació cel•lular.
La infecció viral pot afectar tant a la regulació de la cèl•lula que pot acabar convertint-se en una cèl•lula tumoral. Hi ha tumors causats per una infecció viral com per exemple les berrugues, cèl•lules epitelials que es divideixen sense control. La majoria són benignes però poden arribar a ser malignes com el papilomavirus. El 15 per cent dels tumors són causats per virus.

2.2 VIDA DEL VIRUS DINS LA CÈL•LULA
Es tracta del cicle de multiplicació d’un virus dins la cèl•lula i consta de diverses fases:
1. Unió a la superfície de la cèl•lula i entrada a l’interior. És l’etapa més important perquè explica l’especifitat de la infecció. És una unió específica perquè el receptor de cada virus es troba en la superfície de diferents tipus. Per exemple el virus de l’hepatitis infecta cèl•lules del fetge i el VIH els limfòcits.
2. Multiplicació dels components del virus. Es sintetitzen les proteïnes virals i també es realitza la replicació del genoma viral.
3. Unió dels diferents components del virus. Els àcids nucleics són empaquetats amb les proteïnes de la càpside. En la maduració totes les peces del virus acaben encaixant perfectament per a que el virus sigui infecciós.
4. Sortida per començar un nou cicle d’infecció. En alguns casos la cèl•lula explota però en els virus amb cobertura, normalment aquest surt a través de la membrana amb un procés de cobertura amb el procés de gemmació.
Alguns virus com el VIH tenen un cicle latent, el genoma pot integrar-se en forma de provirus i fins a un determinat moment no s’activa i es reprodueix.

Núria Puñet ha dit...

Núria Puñet, 1r de batxillerat B

MÒDUL 2 PIRATES DE LA CÈL•LULA-PART 2
2. 3 FÀRMACS CONTRA ELS VIRUS
Els antibiòtics no ens serveixen per combatre virus perquè no tenen metabolisme. És difícil dissenyar antivirals i per això solen tenir més efectes secundaris.
- Pèptids sintètics. Qualsevol virus. Bloquegen la unió amb els receptors
- Amantadina. Grip. Inhibeixen la fusió de cobertura
- Oseltamivir. Grip. Inhibeixen la neuramindiasa
- Aciclovir. Herpes. Inhibeixen l’ADN polimerasa viral
- AZT. VIH. Inhibeixen la retrotranscriptasa viral
- Inhibidors proteasa. VIH. Inhibeixen la maduració del virus.
Els virus tenen gran capacitat de canvi i mutació i originen gran quantitat de resistència als fàrmacs.

2.4 NIVELLS DE BIOSEGURETAT
Els agents patògens es classifiquen en quatre nivells segons la patogenicitat, la manera de transmissió, la disponibilitat de mesures preventives i tractament i la resistència las mateixos.
NIVELL 1. Microorganismes que no causen cap malaltia en humans ni en animals i que no suposen cap risc com per exemple els bacteriòfags.
NIVELL 2. Poden causar malaltia però no suposen cap risc seriós. Si causen infecció, hi ha tractament efectiu i mesures preventives. El seu risc d’extensió és limitat. Podem incloure en el grup la salmonel•la.
NIVELL 3. Causen una malaltia seria però no s’extenen. Hi ha un tractament efectiu i els risc d’infecció en la comunitat és baix com per exemple la tuberculosis.
NIVELL 4. Causen malalties series i es poden transmetre fàcilment. No hi ha tractaments efectius i poden suposar un risc mortal en països tropicals de l’Àsia, Amèrica i Àfrica. S’hi inclouen els virus més perillosos com la verola o l’èbola.

gerard ha dit...

Gerard Garriga Salazar
MÓDUL 2 “Pirates de la cèl·lula”: PART 1
2.1

Els virus no són cèl·lules però infecten tot tipus de cèl·lules. Tots els virus són paràsits intracel·lulars obligats. Això vol dir que s’han de multiplicar dins les cèl·lules. Al entrar dins la cèl·lula imposen la informació genètica i obliguen a la cèl·lula a fabricar virus. La cèl·lula sintetitza els components del virus i comença a multiplicar-lo.
Per estudiar els virus s’utilitzen els cultius de cèl·lules i les infectem amb un virus perquè es reprodueixi. Quan el virus es multiplica es produeixen uns canvis bioquímics que es poden observar fàcilment al microscopi òptic. El efecte citopàtic es produeix quan la cèl·lula pateix una sèrie de canvis morfològics, perd la forma, canvia el tamany...

Què succeeix en la cèl·lula quan es infectada per un virus?
- S’altera la síntesi de l’ADN i l’ARN.
- S’altera la síntesi de les proteïnes cel·lulars.
- Canvis en les membranes i en el citoesquelet cel·lular
- Formació de cossos d’incursió.
- Transformació cel·lular

En algunes ocasions, la infecció viral pot afectar tant a la regulació de la cèl·lula que comença a dividir-se en ella mateixa de forma descontrolada i es transforma en una cèl·lula tumoral. Hi ha tumors que són causats per una infecció viral. Un exemple podria ser una berruga, cèl·lules epitelials que s’han tornat boges i es divideixen sense control. Alguns papil·loma virus poden causar càncer. Per tot això podem definir als virus com autèntics pirates de la cèl·lula.

2.2

El cicle de multiplicació d’un virus dins la cèl·lula té varies etapes: la unió de la superfície de la cèl·lula i l’entrada de virus a l’interior, la multiplicació de components dels virus, i la sortida de la cèl·lula per començar un nou cicle d’infecció.

El primer, és la unió del virus a la superfície de la cèl·lula, una etapa molt important, ja que explica l’especificat de la infecció. S’acostuma a enganxar la proteïna de la càpsida del virus o una glicoproteïna a una molècula o receptor de la membrana plasmàtica. Un virus no pot infectar qualsevol tipus de cèl·lula sinó que només aquelles que els receptors s’uneixen a les seves proteïnes.
Un cop s’han unit, el següent pas és l’entrada del virus a l’interior de la cèl·lula, s’ha de travessar la membrana plasmàtica. Hi ha diverses formes d’entrar: pot ser captat per la cèl·lula i s’introdueix dins d’un endosoma, i després s’uneix a la vesícula, per arribar al citoplasma cel·lular. Quan la càpsida ja és dins del virus, es degrada o viatja al nucli de forma que ja tenim el genoma del virus a l’interior.
Aleshores la maquinària cel·lular es posa a treballar per al virus. Se sintetitzen les proteïnes virals i per altra banda, la replicació o còpia del genoma viral.
En la següent etapa, es produeix la unió de diferents components del virus per acabar formant la partícula viral completa. Després del empaquetament hi ha una fase de maduració, on les peces del virus encaixen perfectament per tal que el virus acabi sent infecciós.
Per últim, els virus formats i madurs s’alliberen i surten a l’exterior per començar un cicle d’infecció. En alguns casos, la cèl·lula explota i allibera a l’exterior cents de partícules infeccioses. Però si la cèl·lula es manté estable, va alliberant els virus poc a poc.

gerard ha dit...

Gerard Garriga Salazar
MÓDUL 2 “Pirates de la cèl·lula”: PART 2

2.3

Els antibiòtics són substàncies químiques que inhibeixen el creixement o maten bactèries. Normalment, interfereixen o actuen contra el metabolisme de la bacteria. Però els antibiòtics no ens serveixen per lluitar contra els virus, ja que aquests no tenen metabolisme. A més a més, desenvolupar substàncies amb activitat antiviral és més complicat ja que només ha d’afectar el virus i no a la cèl·lula. Els antivirals tenen mé efectes secundaris que els antibiòtics.

Tot i que en les diferents etapes de replicació del virus dins la cèl·lula hi ha moments que podem dissenyar fàrmacs que bloquegin la multiplicació, afectant el menys possible la cèl·lula.

Alguns fàrmacs antivirals estan dirigits a bloquejar la unió del virus a la cèl·lula. Però els virus tenen la capacitat de variació que poden modificar les seves proteïnes per tal de bloquejar als pèptids i fer-se resistents a aquests antivirals.

En altres casos els fàrmacs impedeixen la fusió del embolcall del virus amb la membrana cel·lular.

Moltes drogues antivirals busquen inhibir la fase de replicació del genoma viral.

Les proteases virals actuen en la última fase de maduració del virus, per tal d’impedir la maduració i acabi sent contagiós.

Malauradament, els virus posseeixen una capacitat de canvi que originen una gran quantitat de resistències a aquests fàrmacs. A això es deu la complexitat de trobar antivirals que funcionin de manera eficaç i continuada.

Júlia Vilella Colell ha dit...

3- GRIP AMB NOVA ALERTA MUNDIAL
1918: epidèmia de grip espanyola. Es coneixen entre 20 i 40 milions de persones que van morir per aquest malaltia en aquell any.
Afectava a persones d’entre 20 i 40 anys i provocava febres molt altes. A partir de cadàvers congelats s’han pogut obtenir mostres d’aquest virus i ressuscitar-lo. Es tracta d’un virus tipus A.
Un grip normal estimula les nostres defenses per fer-les capaç de controlar la multiplicació dels virus, en canvi la grip del 1918 s’ha comprovat que facilita la multiplicació dels virus danyant els teixits pulmonars i fent-los més dèbils. Proceidexen del grip avisar.
Els espanyols no van tenir res a veure amb aquest grip però per les notícies de la època se li va donar aquest nom. Altres grips importants a destacar:
1957: grip asiàtica. Va causar més de 5 milions de morts.
1968: grip de Hong Kong. Va causar 2 milions de morts, aproximadament.
Una pandèmia és causada per un microorganisme patògen que afecta a molta part de la població i amb una gran extensió geogràfica. Es tracta d’una epidèmia a nivell mundial. Està formada per microorganismes amb gran capacitat de transmissió, com per exemple per la via respiratòria. Són genèticament diferents a la resta, cosa que provoca que la població no hi tingui defensa i en siguem susceptibles. Les conseqüències poden variar segons la capacitat de transmissió, la virulència i les mesures de contenció.
Existeixen diferents fases d’una pandèmia que es defineixen per la transmissió entre les persones i l’extensió geogràfica.
PERIODE INTERPANDÈMIC:
Fase 1: circulació d’algun subtipus de virus.
Fase 2: comença a representar risc d’infecció.
ALERTA PANDÈMICA:
Fase 3: Infecció humana però no es transmet.
PERÍODE PANDÈMIC:
Fase 4: limitada transmissió entre persones.
Fase 5: grups localitzats de transmissió.
Fase 6: transmissió entre tota la població.
El control i vigilància de l ‘aparició de pandèmies es controla des dels laboratoris.
Existeixen 3 genòmes del virus de la grip: A (el més freqüent entre humans), B i C.
La hemoglutinina i neuraminidasa són glicoproteïnes de envoltura molt importants en la infecció. S’en coneixen 15 subtipus.
L’habitatge natural dels virus grip són les aus.
H1N1, H2N2 I H3N2 són els virus que més afecten a la raça humana.
Els virus grip es consideren del tipus zoonosis perquè passen d’animals a humans.
La grip pot variar per dos causes: errors o mutacions que causen que les vacunes es renovin cada any, per prevenir aquestes mutacions o per la recombinació, en la que dos o més virus s’instal•len a dins del cos i apareixen els nous tipus de grip que causen epidèmies mundials i s’exposen a la població humana que no hi té defenses.
1997: es registra el virus H5N1 amb uns 300 morts.
2013: H7N9. Virus conegut en aus però recentment trobat en aus. Passen de les aus a les aus domèstiques i als humans.
Aquests virus que sorgeixen d’aus acostumen a produir-se al sud-est asiàtic perquè s’hi troben grans quantitats d’aus i grans quantitats de població que faciliten la propagació. A més, a causa de la temperatura i de la humitat, fa que els virus se sentin més còmdes i es propaguin més facilment.
Els dos virus anomenats anteriorment es propaguen amb dificultat entre les persones. Si s’en produeixen algunes mutacions (5 mínim) es propaguen més fàcilment entre mamífers. Un d’aquests virus seria molt difícil que s’arribés a convertir en un virus mundial a causa de tota la informació que tenim avui en dia.
250.000 persones aproximadament moren cada any per culpa de la grip normal.
650.000 persones moren cada any per culpa de la malària.
1.400.000 milions de persones moren cada any per tuberculosis.
1.700.000 milions de persones moren cada any per sida.

Helena Salgado Perianes ha dit...

Enllaç a l'esquema del mòdul 2: https://www.lucidchart.com/invitations/accept/2a43439d-7f32-4155-a918-d16fff99e240

gerard ha dit...

Gerard Garriga Salazar
Mòdul 3 (Part 1): “Grip: Una nova alerta mundial?”
3.1

L’any 1918 una epidèmia va causar entre 20 i 50 milions de persones van morir per la pandèmia de grip. Moltes més que totes les morts de la Primera Guerra Mundial. En tan sols tres mesos es va estendre per arreu del planeta.

Va matar a joves i adults entre 20 i 40 anys en tan sols 2 o 3 dies. Avui en dia, sabem que és un virus de la Grip A.

Els virus que causen una grip “normal” estimulen les nostres defenses i arriben a controlar la multiplicació del virus, per això acostuma a durar només uns dies. Però la grip del 1918 és capaç de causar una resposta immune anormal, coneguda com “tormenta de citoesquinas”, que replica el virus de forma agressiva i afecta i destrueix els teixits pulmonars.

3.2

El terme pandèmia vol dir una epidèmia causada per un microorganisme que afecta un gran número de població i una extensió geogràfica molt amplia (nivell mundial). Normalment, una pandèmia està causada per microorganismes amb una alta capacitat de transmissió i solen ser genèticament diferents dels que hi havien entre la població, per tant, la població no té defenses i hi ha moltes possibilitats d’infectar-se.

Les pandèmies tenen diverses fases, que es distingeixen segons la transmissió entre les persones i l’extensió geogràfica que hagi arribat. Els nivells d’alerta i les precaucions són diferents.

Es parla de sis fases en el desenvolupament d’una pandèmia, les dues primeres fases són fases interpandèmiques, on encara no es parla d’una pandèmia, sinó del risc de pandèmia. En la primera, el risc és baix. En la segona, el risc persisteix. La tercera fase ja és alerta de pandèmia, i ja hi ha hagut casos d’humans confirmats pels laboratoris, però no s’ha demostrat la transmissió entre persones.

Les següents tres fases ja corresponen a les fases pandèmiques i es classifiquen segons la extensió geogràfica i l’adaptació del virus al ésser humà. En la fase IV els virus no està ben adaptat, però ja s’ha escampat entre persones i és capaç de produir una epidèmia. És quan arriba el nivell epidèmic en un país concret. En la cinquena fase el virus està millor adaptat i el nivell d’epidèmia ja ha arribat a dos o més països d’una mateixa regió geogràfica. En l’última fase el virus està totalment adaptat a l’home i el nivell epidèmic ha arribat a un país d’una regió diferent (un altre continent).

El control i vigilància ho duen a terme laboratoris de referència com la OMS, la CDC i la ECDC. Davant d’una malaltia respiratòria sospitosa, es cultiven mostres per observar si la causa és un virus de la grip. Per tècniques és tipifica el virus i s’analitza genèticament.

gerard ha dit...

Mòdul 3 (Part 2): “Grip: Una nova alerta mundial?”
3.3

El virus de la grip pertany a la família dels Orthomyxovirus, virus de classe V en la classificació de Baltimore. Hi ha molta variabilitat en aquest virus.

Existeixen tres genotips diferents del virus de la grip: A,B i C, tot i que l’A és el més freqüent en els humans. Està rodejat d’una membrana i té el genoma contingut en 8 fragments d’ARN, amb informació per 10 proteïnes.
Dos d’elles, hemaglutinina i neuraminidasa són glicoproteïnes d’embolcall importants per la infecció i també són molt variables (15 tipus de H i 9 tipus de N).

A més s’ha de tindre en compte que el medi natural dels virus de la grip són les aus. Els virus de la grip és d’aus. A les aus podem trobar totes les combinacions possibles del virus de la grip. Tot i que també poden afectar a altres espècies com mamífers (home). No tots els virus poden afectar-nos, només els que es poden unir als receptors de la cèl·lula humana.

Pot variar per dos fenòmens. Pot patir mutacions en els gens de la hemaglutinina i la neuraminidasa quan és multiplica i són causa dels brots de grips localitzades i per tant, de la renovació de vacunes. Les vacunes es preparen amb un còctel de virus que van afectar a la població l’any anterior.

El primer virus de la grip A va ser aïllat l’any 1951 a Anglaterra, l’any 1957 un de semblant a Denver, però amb petits canvis puntuals a causa de mutacions en el gen de la hemaglutinina.

Però també pot variar pel fenomen de la recombinació. Pot ser que dos variants del virus infectin alhora el mateix animal i dins d’aquest es produeixi una mescla, i apareixin noves combinacions. El porc és un animal que s’ha utilitzat com a autèntic tub d’assaig on es mesclen i apareixen noves recombinacions del virus.

El nou virus humà H3N2 pot sorgir de la recombinació de tres virus diferents.
Per tant, aquets processos de barreges i canvis entre els virus fan que alguns cops els virus de les aus s’adaptin millor al home, i puguin causar noves epidèmies o inclús pandèmies mundials.

3.4

L’any 1997, un nou virus de la grip aviar H5N1 causà una alerta mundial. Des d’aleshores hi ha hagut 700 casos, dels quals 360 han mort per aquest virus. A principi del 2013 es va notificar el aïllament en humans d’una altra variant del virus de la grip, la H7N9. Aquest virus es troba en aus silvestres i de formes ocasionals s’han transmès als humans.

La Xina es considera un lloc adequat per les condicions de temperatura i humitat de la zona que faciliten la transmissió dels virus, per tant, s’entén que aquests factors afavoreixin a l’evolució i l’intercanvi de virus entre animals i homes.

Afortunadament, aquests virus no es transmeten fàcilment de persona a persona. Per això el número de morts és baix. La preocupació dels científics és que aquests nous virus es puguin transmetre fàcilment entre persones i seria la causa d’una pandèmia important.





gerard ha dit...

Mòdul 4: “Origen de la pandèmia del SIDA”
4.1
El VIH és un retrovirus i és l’agent causant del virus, malaltia que segueix incurable. El SIDA és l’última etapa de la infecció pel virus VIH.

Després de la infecció comença una primera fase aguda que pot durar unes setmanes o mes amb uns símptomes semblants als d’una grip. Continua amb una fase de lactància, en la que el malalt no és conscient de la infecció, pot durar anys.

El VIH destrueix les nostres defenses, infecta algunes cèl·lules sanguínies. Dins d’aquestes el virus es multiplica i la cèl·lula mor. La població d’aquestes cèl·lules defensives disminueix fins que el malalt es queda sense defenses. Aleshores altres microorganismes oportunistes aprofiten i es multipliquen varies infeccions mortals. És llavors que el malalt entra en la fase denominada SIDA.

Els tractaments antiretrovirals aconsegueixen allargar la fase de lactància de manera que es retrassa l’aparició de símptomes del SIDA, per això es considerada una malaltia crònica.

El 90% dels casos de SIDA es situen en països en vies de desenvolupament, sobretot Àfrica i Àsia oriental.

Per disminuir aquest casos s’ha de millorar l’accés al diagnòstic, els tractaments i el seguiment dels malalts. És vol reduir en un 75% al 2020. També s’intenta aconseguir que desaparegui la discriminació . Si s’aconsegueixen aquests objectius es pot somiar en parar l’epidèmia cap a l’any 2030.

S’han de centrar els esforços en l’Àfrica subsahariana i l’Àsia, ja que no tenen suficients recursos. És fundamental insistir en la combinació de prevenció, diagnòstic i tractament. El 14% de les persones amb el virus no saben ni que el tenen, amb el perill de transmissió cap a altres persones que això comporta.

4.2
Els primers casos de SIDA es van descriure el 1981 i durant dècades els científics s’han preguntat d’on provenia el virus i com havia arribat als humans.

L’any 1992 es va relacionar la vacuna oral contra el OPV com una possible font del VIH i de l’epidèmia del SIDA, i l’any 1999 van insistir en aquesta hipòtesi.

Es va creure que la infecció del VIH va vindre dels ximpanzés, que estaven infectats amb el virus de la immunodeficiència de simis. Tot i que hi ha evidències científiques que contradiuen aquesta hipòtesi, ja que es va confirmar que no tenien ADN de ximpanzés i ninguna estava infectada amb el virus VIH ni el VIS.

Existeixen diversos tipus, grups i subtipus de VIH. LA variabilitat genètica és gegant degut a les mutacions i la recombinació, i la alta capacitat de replicació.

El virus VIH té l’origen en altres retrovirus de simis. El SIDA, per tant, es pot considerar com una malaltia que es transmet de animals als homes. Probablement, va ser a causa de les activitat de caça i el sacrifici dels primats per al consum. A més a més l’origen dels diferents tipus de VIH també són diferents, tots provenen dels primats d’Àfrica.

Pe tant, l’origen dels virus prové dels primats que van passar al home, i per fenòmens de mutació i recombinació es van adaptar a l’home.

4.3

El SIDA segueix sent incurable per cinc raons bàsiques:
1. La velocitat amb la que es multiplica el virus.
2. La variabilitat.
3. Fallo terapèutic causa que els tractament antiretrovirals fallin.
4. El VIH ataca les nostre defenses i s’amaga.
5. Àfrica i el fet de que més del 90% dels casos de SIDA estan en països en vies de desevolupament
El VIH es transmet per via sexual i de mare a fill durant la lactància o el part. Les transfusions de sang es una altra via d’infecció important o les injeccions de drogues amb objectes infectats. El SIDA no es transmet per mosquits.

A més a més hi ha altres factors que influeixen. La probabilitat de contagi sexual augmenta si algun membre de la parella té una altre infecció de transmissió sexual; o quan la quantitat de virus en la persona és alta. Les persones amb el tractament correcte tenen un menor nombre de virus i redueix el risc d’infecció per la seva parella.

Júlia Vilella Colell ha dit...

4- ORIGEN DE LA PANDÈMIA DEL SIDA
VIH (virus d’immunodeficiència humana) és el agent causant del SIDA (Síndrome de d’immunodeficiència adquirida), l’última etapa d’aquest síndrome.
Fases del VIH:
- Fase aguda: es presenten símptomes semblants als de una grip.
- Fase de latència: no presenta grans símptomes per tan el infectat no n’és conscient de la infecció. Pot arribar a durar anys.
El VIH infecta els limfòcits TCD4, que presenta el paper fonamental en les nostres defenses. El virus s’expandeix per tot l’interior de la cèl•lula ocasionant-li la mort. L’organisme s’acaba quedant sense defenses. Seguidament alguns microorganismes oportunistes aprofiten l’estat dèbil de defenses provocant que la persona pateixi danys majors, com podria ser un càncer, pneumònies... Aquest és l’estat de SIDA.
Els fàrmacs que combaten aquest malaltia són fàrmacs que allarguen la fase de latència, fent que es trobi en aquest estat durant aproximadament 10 anys, cosa que provoca una malaltia crònica.
Aproximadament 78 milions de persones han patit el virus VIH i 39 milions han mort a causa d’aquest virus.
El 90% de casos d’aquest virus es donen en països en via de desenvolupament, i el tractament o la cura d’aquest virus és molt cara per ells.

ORIGEN I VARIABILITAT:
1981: es van desenvolupar els primers casos de SIDA. Tot i això, existeixen evidències que demostren que el virus ja existia cap a la dècada dels 50.
No es pot parlar de un únic virus VIH, n’existeixen molts tipus diferents per la facilitat de mutació que mostra aquest virus. EN una mateixa persona infectada es poden trobar milers de tipus d’aquest virus.
Tipus de VIH: son de diferents tipus de genotip.
- VIH de tipus 1: subtipus M, N, O i P. És el més freqüent, afecta a un 97% dels casos de SIDA.
- VIH de tipus 2: virus menys freqüent. Diferent origen del tipus 1. Acostuma a donar-se a Àfrica.
Són antigenicàment diferents i el seu genoma varia en un 40% o 50%.
Origen: l’origen d’aquest virus prové dels retrovirus dels simis. Es tracta de una zoonosis (infecció de primats que passa a la raça humana). Cada tipus de simi té un tipus de retrovirus de VIH diferent.
El subtipus M (1900) N (1960) del VIH de tipus 1 prové de ximpanzés i els subtipus O (1920) i P provenen de goril•les.
El VIH de tipus 2 ( el més recent) prové de macacos.
No es pot garantir que en el futur tot i haver eradicat aquesta malaltia en la raça humana, un primat torni a passar la infecció a un humà.
PER QUÈ ES TAN DIFÍCIL CURAR EL SIDA:
S’han descrit molts pocs casos de cura del virus VIH. Algunes persones són més resistents a aquests virus per la capacitat de les seves cèl•lules però tot i això no es curable.
Un pacient a Berlín va rebre un transplantament de medul•la d’un donant genèticament resistent.
Motius pels quals és tan difícil curar el sida:
1- Velocitat de multiplicació del virus
2- Variabilitat del virus: Té un genoma RNA que muta fàcilment.
3- Les teràpies no funcionen de forma correcta: sobretot en les substàncies antivirals, per culpa de a gran variabilitat del virus.
Dificultat de trobar noves vacunes contra aquest virus. S’està treballant amb vacunes terapèutiques: vacunes que milloren el sistema inmunitari.
4- El virus ataca les nostres defenses, especialment els limfòcits TCD4.
5- El 90% de casos de SIDA és produeixen a Àfrica, entre d’altres, i la dificultat de pagar els tractaments dificulta l’eliminació d’aquest virus.

Júlia Vilella Colell ha dit...

5- ARBOVIRUS: MOSQUITS I VIRUS.
Arbovirus: virus transmesos per artròpodes, per insectes…
Se’n coneixen més de 100 infeccions virals d’aquest tipus dins del nostre cos.
Aquests tipus de virus provoquen conseqüències lleus en el cos d’una persona però a vegades s’agreugen i provoquen febres greus.
Els virus es multipliquen en la glàndula salivar del mosquit, que pica a altres éssers com serien els mamífers... A vegades el mosquit pica a l’humà i d’aquí se’n desencadena un virus.
Aquest tipus de virus es controlen controlant al vector (el mosquit o l’artròpode).
Un virus d’aquest tipus que cal destacar és el virus del Nil Occidental. Es va descobrir al 1937. Fins al 1999 no es va trobar a Nova York. Si aquest tipus de virus es complica pot arribar a ser mortal. És un tipus de virus que es passa en insectes i aus i esporàdicament a ramats.
S’explica que el virus va arribar en un vol transoceànic a EEUU i a partir d’allà el mosquit va picar a diferents animals i va anar estenent el virus.
Un altre virus és el Dengue. Existeixen diferents insectes que poden transportar aquest virus. L’ésser humà seria el reservori del mosquit, que seria el vector. Pot ser mortal. Afecta principalment a Àsia i Sud-Amèrica. No existeix cap vacuna en contra d’aquesta infecció. Segons diferents estudis aquesta infecció podria arribar a afectar al 40% de la població.

Júlia Vilella Colell ha dit...

6- ÈBOLA I ZIKA
Epidèmia d’èbola:
Al gener de 2016 es va finalitzar la època de èbola. Es va tractar d’una època on es van donar 28.000 casos de infecció i 11.300 morts a causa d’aquesta. La infecció va començar al nord d’Àfrica i es va acabar expandint mundialment.
La infecció va començar quan un nen petit, jugant amb un ratpenat va ser infectat per aquest virus. Van creure que es tractava de un cas de malària fins que el nen va morir. Al cap de poc temps, van anar morint els diferents membres de la seva família, tots amb els mateixos símptomes. Els ritus funeraris no van ajudar a que el virus no s’expandís. El 21 de març es va declarar la epidèmia de èbola a Guinea. No existien tractament per l’èbola, cosa que va provocar que la epidèmia es continues expandint.
Zika:
1947: es va descriure aquest virus però no se li va posar nom.
Cap als anys 70 es van començar a fabricar anticossos en contra d’aquest tipus de virus.
Els símptomes que provoca és cansament, febre lleu, malestar... però tots els símptomes són molt lleus. Aquest virus és capaç de travessar la placenta i per tant infectar el fetus. Pot arribar a produir la microcefàlia.
Com que la infecció és lleu, s’ha confós amb el virus del Dengue cosa que va provocar que no es conegués.
De la situació de èbola i zika que s’ha viscut en aquests últims anys, s’ha pogut aprendre que els virus aprofiten la facilitat de desplaçament per reproduir-se. És necessari estar alerta sobre a on i quan pot tornar a reaparèixer un altre d’aquests virus. És fonamental trencar la cadena de transmissió del virus per evitar que es continuï repartint. S’ha de buscar la salut comuna (salut humana, salut veterinària, salut mediambiental...) per garantir que el risc de aparèixer nous virus és menor.

gerard ha dit...

MÒDUL 5: “ARBOVIRUS, MOSQUITS I VIRUS”
5.1
Molta gent pensa que el tauró és l’animal més perillós ja que et pot destrossar amb les seves dents amb pocs segons. Però en realitat l’animal més perillós del planeta, es el mosquit, responsables de 725.000 morts anuals. Es coneixen més de 100 malalties infeccioses causades per virus que són transmesos per artròpodes o insectes, denominats arbovirus.

Solen causar infeccions lleus amb febre, mal de cap... Tot i que en alguns casos pot causar malalties greus com encefalitis o febres hemorràgiques (febre groga, dengue...). Solen estar associades a les zones tropicals i subtropicals on viuen els artròpodes.

El virus es multiplica dins del insecte. Solen ser mosquits o paparra que s’alimenten de sang. Aquests insectes transmeten el virus a altres animals mamífers, monos... On els hi serveix de reserva.

A vegades aquests mosquits o paparres transmeten la infecció al home al picar-lo. Es tracta de una zoonosis. El virus passa a la nostra sang es multiplica i s’estén per l’organisme produint la malaltia.

El control d’aquestes malalties requereix la eliminació de mosquits i paparres. Molts cops serveix una mosquitera més aviat que una vacuna.

5.2
El virus del Nil és una Flavivirus es descobrí a Uganda l’any 1937. Fins el 1999 només s’havia trobat a Àfrica i a Orient. La malaltia és asimptomàtica o una simple grip. Però pot arribar a convertir-se en encefalitis que pot ser mortal.

A Estats Units el primer cas va ser el 1999, tres anys més tard ja s’havien detectat més de 4000 casos d’infecció i 300 morts. En una dècada el virus es va estendre per tot Estats Units i va haver-hi més de 300000 casos i 1000 morts.

El reservori d’aquest virus són les aus i es transmet pels mosquits. De manera accidental pot afectar a animals domèstics i al home. La hipòtesis més acceptada és que el virus arribà a EEUU per un avió que transportava larves i mosquits. Un cop a EEUU es va transmetre per les aus i els seus moviments migratoris es va estendre de costa a costa.
També es pot transmetre a través de la sang contaminada durant una transfusió.

5.3
El dengue és una infecció viral transmesa pels mosquits, i es presenta en zones tropicals i subtropicals del planeta. El vector es el mosquit i es transmet als humans per la picadura. El mosquit infectat pot transmetre el virus a varies persones. En aquest cas els éssers humans són el reservori del virus. El mosquit infectat pot transmetre el virus durant tota la vida.

Els símptomes son gripals i quan es complica s’anomena dengue greu o hemorràgic, pot ser mortal. Avui en dia afecta a Amèrica del Sud i Àsia. No hi ha tractament ni vacuna i el control depèn de la lluita contra el mosquit. Més del 40% de la població mundial té risc de patir el dengue. Cada any entre 50 i 100 milions de infeccions de dengue.

A Europa l’any 2010 es van notificar per primer cop dos casos de dengue autòcton a França i Croàcia, i altres països europeus. També va passar a Austràlia.

gerard ha dit...

MÓDUL 6: “ÈBOLA I ZIKA”
6.1
L’Èbola és un virus que produeix febres hemorràgiques. Filovirus de genoma ARN monocatenari amb sentit negatiu. Virus filamentosos molt llargs, càpsida proteica d’estructura helicoïdal i rodejats d’una envoltura.

Hi ha 5 espècies diferents i no totes són iguals de perilloses, unes es relacionen amb morts humanes i les altres són menys violentes.

L’any 2014 dos pobles al sud de Guinea van alertar diverses morts per una malaltia que es caracteritzava per febre, vòmits i diarrea. Pocs dies després, es va seqüenciar el virus i el van classificar com al nivell màxim de bioseguretat amb una tassa de mortalitat de més del 50%.

La història començà a finals del 2013 quan un nen de dos anys es va infectar i va començar a sentir vòmits, diarrees i febre. Va morir 4 dies després. Es va pensar que va ser a causa de la malària. A l’enterrament es van acostar i la seva família va morir poc després i així es va estendre per els pobles propers. Ningú imaginava que podia ser l’èbola. Es va estendre per Guinea i per Libèria. A finals de juliol ja era el brot més gran d’èbola que hi havia hagut mai.

El més probable es que el reservori siguin els ratpenats que s’alimenten de fruita. En aquests petits mamífers el Èbola es pot desenvolupar. També ha causat la mort de molts goril·les salvatges. El contacte amb els animals infectats és la font d’infecció humana. És una zoonosis.

El virus es transmet de persona a persona a través del contacte directe amb el cos o fluids de la persona infectada. No és un virus respiratori i no és transmet per l’aire. Tampoc per l’aigua ni aliments.

La capacitat de transmissió és molt baixa comparada amb altres virus. Si no has estat amb contacte amb una persona infectada no tens èbola.

El tipus de genoma ARN té una gran capacitat de mutació, tot i que no totes les mutacions fan el virus més infecciós.

Els símptomes d’una infecció per èbola es manifesten ràpidament. El període d’incubació és de 2 a 21 dies. Els primer símptomes són malestar general i febre, nàusees i mal de panxa. Després comença la diarrea aquosa i vòmits. Pocs dies després lesions al fetge, al ronyó... Al voltant del 50% dels pacients es recuperen i es sanen, els demés moren.

6.2
El virus Zika es va trobar per primer cop l’any 1947 en els boscos de Zika, Uganda. Tot i que fins el 1968 no es va aconseguir aïllar-ho en humans. L’any 2007 va sorgir el primer brot en illes del Pacífic. Però el 2015 va colonitzar Sud Amèrica.

És un Flavivirus de classe IV en l’escala de Baltimore. Existeixen dos tipus de Zika, l’africà i l’asiàtic. És un arbovirus que es transmet per artròpodes . El vector principal són els mosquits. És transmet per via sanguina o via sexual.

En principi la infecció és lleu. No se solen presentar símptomes i molt rarament és mortal, ni hi ha tractament ni vacunes específiques.

El problema és que s’ha associat amb augments de casos d’altres malalties. Pot travessar la placenta i infectar el fetus, capaç de afectar a les cèl·lules neuronals amb desenvolupament.

Els mosquits es maten més fàcilment que el virus, per tant, s’han de prendre mesures per tal de que no entrin amb contacte amb les persones.

6.3

La població creix, molta gent que viatja i molta gent en totes les ciutats, una situació idònia per les epidèmies. Els virus, a més a més, evolucionen molt ràpidament.

1. Considerar la població humana com una unitat i els problemes globals.
2. Vigilància constant.
3. Ajuda internacional, per als països menys desenvolupats. Intervenir allà per prevenir aquí.
4. Trencar la cadena de transmissió dels virus.
5. One Health, una salut.
6. Investigar més.

gerard ha dit...

MÓDUL 7: “CONCLUSIÓ: PER QUÈ SORGEIXEN NOVES INFECCIONS VIRALS?”
7.1
Alguns virus poden ressorgir d’una nova zona del planeta. A causa de tres factors principals:
• Factors virals, la pròpia adaptació i evolució del virus.
• Factors humans que contribueixen a la seva extensió
• Factors ecològics o ambientals.
La pròpia naturalesa dels virus influeix en l’aparició de noves malalties, sobretot en el virus amb genomes de tipus ARN, per la seva alta capacitat mutàgena.
Aquest fenòmens de mutació i recombinació, units a les velocitats extraordinàriament altes fan que la capacitat d’evolució del virus sigui enorme.

7.2
La contaminació i la falta de higiene afavoreixen a la transmissió d’infeccions respiratòries i gastrointestinals.
A més els virus no tenen fronteres, els moviments de població faciliten la disseminació viral. Hi ha molts exemples de virus que s’han transportat a través de vols internacionals, com per exemple el SARS.

La majoria de les noves infeccions virals són zoonosis, virus que infecten animals de forma accidental i passen al home.

Els coronavirus normals humans produeixen refredats o grips comunes. Tot i que el MERS-CoV produeix símptomes greus com pneumònia, dificultat respiratòria... Es transmet per contacte directe i la principal causa d’infecció poden ser els camells.

7.3
Molts brots de malalties infeccioses tenen lloc a causa d’una alteració de l’ecosistema. La desforestació ha fet que el ratpenats portadors del virus de la ràbia s’hagin desplaçat a diferents zones .

També està documentada l’aparició de nous brots de malalties transmeses per mosquits després de la construcció de grans preses.

Un altre factor és el canvi climàtic. Parlant dels arbovirus són afectats per la temperatura i la humitat del medi, per tant, si canvia es modifica la distribució geogràfica d’aquests insectes i alterar l’extensió dels arbovirus.

L’escalfament global està generant canvis climàtics i poden afectar a la població de rosegadors. Aquests són portadors de virus i al augmentar la població és més fàcil que entrin en contacte amb els humans

7.4
La majoria de malalties infeccioses virals en humans tenen origen en virus d’animals. Ens podem trobar virus amb diferents estats d’adaptació als humans. Avui en dia, podem trobar diferents etapes:
1. Etapa 1: L’agent només es troba en animals.
2. Etapa 2: Infecció primària on els humans només la contrauen d’animals.
3. Etapa 3: L’agent es transmet a partir d’animals i de pocs humans.
4. Etapa 4: L’agent es transmet a partir d’animals i molts humans.
5. Etapa 5: L’agent es transmet només entre humans.

Helena Salgado Perianes ha dit...

RESUM DEL MÒDUL 3:
Al 1918 a Espanya va haver-hi una pandèmia en la que van morir entre vint i quaranta milions de persones. Els símptomes de la malaltia eren grips molt altes.
Actualment a partir de cadàvers que van quedar per culpa d’aquesta, i que s’han estudiat al extreure-hi el virus, s’ha pogut saber que es tractava d’un virus del tipus A (el més freqüent entre els humans).
La diferència amb una grip normal amb la de 1918 és que mentre la normal estimula les nostres defenses per així fer-les capaç del control de la multiplicació dels virus; la pandèmia en qüestió va facilitar la multiplicació dels virus danyant els teixits pulmonars (més dèbils).
Altres grips importants que calen desctacar serien la grip asiàtica del 1957 i la grip d Honh Kong del 1968.

Una pandèmia és una epidèmia a nivell mundial que està causada per un microorganisme patògen amb gran capacitat de transmissió i genèticament diferents a la resta, el que provoca que no hi tinguem defensa. El seu control es fa des dels laboratoris.
En una pandèmia podem diferenciar diferents períodes i fases; el interpandèmic , que a la vegada es divideix en dues fases en la circulació d’algun subtipus de virus i en quan comença a presentar risc d’infecció; en l’alerta pandèmica, que és quan hi ha infeccions però no es transmeten; i per últim el període pandèmic, dividit en tres fases més, la primera on la transmissió és només entre humans, la segona quan els grups de transmissió estan localitzats i per últim quan la transmissió s’extén a tota la població.
Els virus que més afecten a humanitat són l’H1N1, H2N2 i H3N3.
Existeixen dues causes que poden fer variar la grip, errors o mutacions provocats les vacunes, les quals són renovades cada anys, provocant que s’instal·lin en el cos dos o més virus i iniciant així nous tipus de grips.
Els virus, que normalment habiten en aus acostumen a produïr-se al sud-est asiàtic per la gran quantitat d’aus i població que s’hi pot trobar. També ajuda a la propagació la temperatura i la humitat.

Actualment 250.000 persones moren anualment a causa d’una grip normal, 650.000 moren a causa de la malària, 1.400.000 per tuberculosis i 1.700.000 per culpa de la SIDA.

Helena Salgado Perianes ha dit...

RESUM MÒDUL 4:
ORIGEN DE LA PANDÈMIA DEL SIDA (virus d’immunodeficiència humana)
El VIH, causant de de la SIDA (Síndrome d’immunodeficiència adquirida) té dues fases, l’aguda on els símptomes són semblants als d’una grip; i la fase de latència on no es presenten grans símptomes, és per aixpo que pot durar anys, ja que l’individu no seria conscient del seu estat de salut real.
Aquest virus infecta els limfòcits TCD4, els quals són molt importants per a les nostres defenses, s’expandeix per la cèl·lula provocant-li la mort, i que a la llarga provoca que l’infectat es quedi sense defenses; després uns microorganismes, aprofitant el dèbil estat de les defenses, provoquen danys majors (càncer, pneumònies, etc.).
Actualment aquesta és una malaltia crònica, ja que els fàrmacs que es lliuren allarguen la fase de latència uns deu anys. Tot i així, la gran majoria de casos (90%) es donen en països en via de desenvolupament i aquests fàrmacs són massa cars per a ells.
78 milions de persones han patit el VIH i 39 milions han mort com a conseqüència.

Al 1981 es van desenvolupar els primers casos de SIDA, tot i que existeixen evidències que proven que ja existia a la dècada dels 50.
Aquest virus té molta variabilitat, fins i tot, en un mateix pacient es poden trobar milers de tipus diferents.
Els tipus de virus 1 i 2 són antigenicàment diferents i el seu genoma varia en un 40% o 50%. Les diferències entre aquests dos tipus de virus són:
Tipus 1: (subtipus M, N -dels ximpanzés-, O i P -dels goril·les-). Més freqüent (97% dels casos).
Tipus 2: (dels macacos) menys freqüent i diferent origen. Acostuma manifestar-se a l’Àfrica.
En un futur un primat pot tronar a passar la infecció als humans encara que aquesta s’hagi eradicat.
CURAR:
Hi han hagut molt pocs casos de cura del virus. A Berlín, un pacient va rebre medul·la d’un donant genèticament resistent.
El virus és tan difícil de curar a causa de diversos factors, la velocitat de multiplicació, variabilitat del virus, mala resposta a les teràpies, dificultat al trobar fàrmacs,el fet que ataca principalment a Àfrica, que està en vies de desenvolupament., i per últim que el virus afecta a les nostres defenses.

Helena Salgado Perianes ha dit...

RESUM DEL MÒDUL 5:
ARBOVIRUS
Els arbovirus, dels que se’n coneixen 100 infeccions virals dins el nostre cos,són aquells virus que estan transmesos per artòpodes, insectes, etc. Provoquen conseqüències lleus, tot i que es poden fer més greus i provocar greus febres.
Els arbovirus es multipliquen a la glàndula salivar del mosquit, el virus es desencadena quan aquest mosquit mossega a una persona; així doncs amb el control del mosquit/artròpode podríem controlar el virus.
La complicació d’aquest tipus de virus pot provocar la mort.

El virus del Nil Occidental es va descobrir al 1937 i fins el 1999 no va ser trobat a Nova York.
S’explica que el virus es va estendre al arribar en un vol transoceànic dels EEUU.
El virus del Dengue (podria afectar al 40% de la població) pot ésser transportat per diferents insectes i pot ser mortal. Aquest afecta a Àsia i Sud-Amèrica.
Actualment no existeix cap vacuna contra aquest virus.

Helena Salgado Perianes ha dit...

RESUM MÒDUL 6:
EBOLA I ZIKA
Epidèmia d’ebola (finalitzada al gener de 2016):
Fins que es va acabar aquesta epidèmia hi va haver uns 28.000 casos d’infecció i 11.300 morts. Es va iniciar al nord d’Àfrica i es va expandir mundialment.
Aquesta va comença amb el diagnòstic d’un nen que va es creia que tenia malària després d’haver estat jugant amb un ratpenat, fins que va morir, i poc temps despés membres de la seva família (presentant els mateixos símptomes).
El 21 de març es va proclamar a Guinea l’epidèmia de l’ebola, com que no existia tractament es va continuar expandint.
Zika:
Al 1947 es va descriure i va rebre nom, fins llavors s’havia confós amb el virus del Dengue. Als anys 70 es van començar a fer anticossos per intentar curar-lo.
Provoca cansament, febre lleu, malestar, etc. tots els símptomes són molt lleus. Si es tracta d’una dona embarassada el virus és capaç de travessar la placenta i infectar al fetus, produint la microcefàlia.


Amb la situació dels últims anys d’aquests virus s’ha arribat a la conclusió de què els virus aprofiten el desplaçament per a poder-se reproduir.
Cal saber on i quan pot tornar a haver-hi un brot d’aquests, com també ho és trencar la cadena de transmissió dels virus.

Helena Salgado Perianes ha dit...

RESUM MÒDUL 7:
CONCLUSIÓ: PER QUÈ SORGEIXEN NOVES INFECCIONS VIRALS?
Moltes infeccions que apareixen per primer cop al planeta ho fan per tres factors; el primer són les propietats dels propis virus, la majoria dels quals estan formats per RNA que pot mutar amb molta facilitat (es recombinen amb diferents fragments de genoma, i això fa que siguin molt variables, també és molt importat la velocitat de reproducció dels virus; el segon són els factors humans, com per exemple el fet de viure en grans ciutats, o la facilitat del transport que existeix, tots dos afavoreixen a la transmissió dels virus; per últim els canvis ambientals, com per exemple la desforestació.

La majoria d’infeccions virals tenen un origen animal, però segons l’adaptació dels humans hi ha diferents estats de virus.

Núria Puñet ha dit...

Núria Puñet, 1r de batxillerat B

MÒDUL 3. GRIP, UNA NOVA ALERTA?
3.1 LA GRIP ESPANYOLA DE 1918
Una epidèmia al 1918 va matar més persones que la SIDA en 25 anys. Entre 20 i 50 milions de morts. Es va disemir més ràpid que qualsevol altra plaga. Aquest virus s’ha reconstruït avui dia a partir de mostres de cadàvers congelades i va ser el virus de la grip A H1N1. Va ser tan mortal perquè al entrar en contacte amb el virus, la resposta immunitària és una resposta de citoquines, que enlloc de controlar el virus el repliquen més ràpidament. Se la va denominar espanyola perquè va ser un dels països en plena Guerra Mundial que no va censurar les notícies de la grip.

3.2 PANDÈMIES, EPIDÈMIES MUNDIALS
Una pandèmia és una epidèmia causada per un microorganisme que afecta a molta població en un gran territori. Els causants de les pandèmies són microorganismes diferents als que circulen entre la població, ja que no tenen defenses per combatre’ls. També depenen de la capacitat de transmissió del virus, la seva virulència i les mesures de contenció.
Té diferents fases:
- Fases 1-3. Infeccions animals, poques humanes
- Fase 4. Transmissió sostinguda de persona a persona.
- Fases 5-6. Infecció humana disseminada.
- Post pic. Probabilitat d’events recurrents.
- Post pandèmia. Activitat de la malaltia a nivells estacionals.
El control i vigilància es realitza a través dels laboratoris de referència. Enfront una malaltia sospitosa de grip, les mostres es cultiven al laboratori, es tipifica el virus i s’analitza genèticament. Aquesta informació també serveix per dissenyar vacunes.

3.3 GRIP A: DE L’ÀNEC A L’HOME
La grip pertany a la família dels Orthomyxovirus, de la classe V. Hi ha tres genotips de grip:
- Grip A. Afecta homes, aus, porcs, cavalls.. El genoma consta de 8 segments, té 10 proteïnes virals i provoca pandèmies.
- Grip B. Afecta homes. El genoma consta de 8 segments, té 10 proteïnes virals i no provoca pandèmies.
- Grip C. Afecta homes i porcs. El genoma consta de 7 segments, té 9 proteïnes virals i no provoca pandèmies.
L’homaglutinina i la neuraminidasa són glicoproteïnes de l’envoltura molt importants en l’infecció i variables. Hi ha 15 subtipus de H i 9 de N. L’hoste natural de la grip són les aus i en aquestes podem trobar totes les possibles combinacions del virus. Normalment les que més ens afecten són H1N1, H2N2, H3N2. La grip és una zoonosis, una malaltia animal que ha passat als homes. La grip pot variar per:
-Mutacions. De H,N quan es multiplica. Origina diferents subtipus que van canviant amb el temps i causen grips localitzades.
-Recombinació. Pot passar que dos tipus infectin a la vegada una animal i es produeixi una barreja dels virus. Això explica l’aparició de tipus pandèmics, nous tipus de virus que causen epidèmies mundials perquè la població encara no ha estat exposada als virus.

3.4 GRIP AVIAR: NOUS VIRUS H5N1, H7N9
1997 alerta per H5N1, 700 casos confirmats. 2013 alerat per H7N9, circulava per aus i mai abans en homes. Aquest virus van passar d’aus silvestres a aus de granja i finalment als homes.
Aquests virus s’extenen pel món per les aus migratòries. Molts virus sorgeixen al sud-est de la Xina perquè tenen una gran població d’aus i les condicions de temps i humitat faciliten la transmissió de virus, que afavoreix l’intercanvi de virus entre homes i aus. Els nous virus de la grip no es transmeten de persona a persona, la preocupació és que el virus canviï i que es pugui transmetre entre mamífers per aire.

3.5 REFREDAT O GRIP?
Els principals símptomes de la grip són febre alta durant 3-4 dies, mal de cap, dolor muscular, mal de coll, tos, cansanci, pot tenir complicacions com bronquitis o pneumònia.
Hi ha vacunes i fàrmacs i dura entre 1-2 setmanes.