 |
| Biston betularia |
El melanisme industrial és un exemple de com un canvi en el medi afecta al procés de la seleccció natural.
Les papallones Biston betularia presenten dos fenotips: un de color clar i l'altre de color fosc. Aquesta espècie serveix de presa a ocells depredadors que les capturen de la superfície dels troncs dels arbres on estan durant el dia.
Fins al 1845 la major part de les papallones capturades pels naturalistes, eren de fenotip clar, fet que els facilitava el camuflament en la superfície arbres i pedres. Les de fenotip fosc eren ràpidament devorades pels seus depredadors.
La revolució industrial de finals del XIX, amb la combustió de carbó, va generar una gran quantitat de contaminants en el medi i les superfícies dels arbres es van enfosquir. En les àrees industrials d'Anglaterra cap al 1890 el 95% de la població de papallones era de fenotip fosc. Les proporcions s'havien invertit, ara les de fenotip clar eren capturades en major nombre i les de fenotip fosc quedaven camuflades en les superfícies més ennegrides.
Posteriorment la implantació de mesures de control ambiental de la contaminació ha afavorit de nou un augment progressiu de les formes clares en front de les fosques.
 |
| Gràfic sobre l'evolució de les dues poblacions al llarg del temps |
Per ampliar coneixements sobre l'evolució i el melanisme industrial podem consultar en l'aula virtual adn-dna.net els següents cursos:
B08 - Evolució biològica
Tema -1 evolució biològica
Recurs nº 10 Simulació de selecció natural
P08 - Pràctiques de laboratori-8: evolució
Pràctica 1- Selecció natural - melanisme industrial
Els lectors del bloc adn-dna poden descriure, en l'apartat de comentaris d'aquest post, altres processos de selecció natural.
20 comentaris:
Els bacteris i la resistència als antibiòtics
Un dels exemples que podem trobar per il·lustrar la selecció natural és el dels bacteris i la resistència als antibiòtics. En una població de bacteris aquests presenten diferències genètiques entre ells degudes a les mutacions naturals i a la recombinació genètica.
Si aquesta població de bacteris es exposada a un antibiòtic és molt probable que almenys una petita part d'aquests població presenti una mutació que faci que sigui resistent al antibiòtic administrat. Els individus que presentin aquesta mutació favorable podran sobreviure a l'acció del l'antibiòtic i, per tant, es podran seguir reproduint i donar llocs a descendents que també presentin la mutació favorable. La resta de bacteris, en canvi, sucumbiran a l'antibiòtic i moriran. El gen de la mutació per la resistència de l'antibiòtic es propagarà i les properes generacions de bacteris la presentaran. Aquests bacteris han desenvolupant resistència a un antibiòtic mitjançant un procés de selecció natural.
Maite Alamillo, 2n Batx. B
Un exemple de selecció natural molt semblant al melanisme industrial, és el què passa amb els ratolins del Pirineu i zones muntanyoses.
Aquests ratolins, tenen dos al·lels respecte el seu color de pell, el blanc i el negre/marró.
Aquests ratolins, que viuen el bosc, durant la temporada d'estiu, primavera i tardor predominen més els de colors foscs, ja que es poden amagar més bé entre la vegetació. Per tant, els depredadors veuen més als blancs, i la població de ratolins blancs disminueix dràsticament.
Ara bé, quan arriba l'hivern i neva, el color blanc predomina en el paisatge, i els que ara queden dissimulats són els blancs, mentre que els negres són vists des de ben lluny.
Aquest exemple és casi idèntic al de les papallones, però amb rates i en un diferent paisatge. Es canvia l'escorça del bedoll per el paisatge verd i fullós o blanc amb neu.
LAURA ASENSIO 2n B
Un clar exemple de selecció natural és, sense anar més lluny, els animals de l’àrtic. Les condicions climàtiques fan que el seu medi sigui un complet mar de blancor. Per tant, la selecció natural ha afavorit sempre els animals d’aquest color, així com a desafavorit els animals amb fenotips pel color fosc o marró, ja que, en ser devorat per depredadors, no han tingut la possibilitat de reproduir-se. D’aquesta manera és com els animals de color blanc, han passat desapercebuts i no han estat atacats per altres, per tant, han perpetuat el seu fenotip. Gràcies a la variabilitat genètica, l’adaptació d’aquests animals en l’ecosistema àrtic ha estat possible.
E. Domènech
2n Batx. A
Un exemple actual important a tenir en compte d’evolució és el que es dona amb els antibiòtics sobre els microorganismes.
En els últims anys s’ha evolucionat molt ràpidament en la medicina i s’han utilitzat els antibiòtics de manera excessiva.
En el moment que es descobreix un nou antibiòtic eficaç contra un microorganisme aquest s’administra al malalt. El problema apareix quan, dins de la població dels microorganismes que s’està tractant, n’hi ha alguns que presenten modificacions en els seus gens que els ajuden a sobreviure als antibiòtics. És per això que l’antibiòtic elimina els microorganismes més febles que competeixen amb els altres permetent aquests accedir als nutrients que necessiten i reproduir-se més ràpidament. D’aquesta manera la població de microorganismes evoluciona i es converteix en resistent davant els antibiòtics i per combatre’ls cal aplicar més dosi de l’antibiòtic o bé fabricar-ne un de nou.
Henar Guerra
GIRAFES SELECCIÓ NATURAL
A part del melanisme industrial com un procés de la selecció natural, també en podem trobar de molts altres, com per exemple la mida del coll de les girafes, que afecta a l'adquisició de l'aliment, a diferència del melanisme que afectava al camuflatge de les preses davant els depredadors.
La girafa és una de les dues espècies vives de la família Giraffidae juntament amb l’okapi. Aquesta família va tenir nombroses espècies, les quals provenen d’un gran mamífer herbívor d’uns 3 metres que va viure a Europa i Àsia fa 30 i 50 milions d’anys.
L’espècia més antiga és el Climacoceras (que s’assembla al cèrvol). Va aparèixer a principis del Miocè, més tard van aparèixer els gèneres Palaeotragus i Samotherium del Miocè inferior, ambdós eren de considerable altura, havien desenvolupat una cornamenta simple i no ramificada com la de les girafes modernes, però encara tenien el coll relativament curt. A partir del Pliocè Superior, la varietat de giràfids es va reduir dràsticament, fins a quedar solament les dos espècies actuals. El gènere al què pertany la girafa moderna va evolucionar durant el Pliocè, i inclou altres espècies del coll llarg, com la Giraffa jumae que actualment està extingida. I finalment l’espècia moderna Giraffa camelopardalis va aparèixer durant el Pleistocè fa un milió d’anys.
L’evolució de la longitud del coll de les girafes ha estat objecte de molt debat. L’explicació clàssica és que representa que en una població ancestral de giràfids hi havia diferents mides de colls, a causa de diferències genotípiques entre la població. En lluitar per la supervivència aquelles que presentaven el coll més allargat que les altres es podien alimentar i per tant sobreviure i perpetuar l'espècie transmetent els caràcters, a diferència de les que no el tenien tan llarg que els hi costava molt més aconseguir l'aliment i conseqüentment no tenien tanta descendència. Això implicava no transmetre el caràcter del coll baix a les següents generacions. Per això van disminuint el nombre d’espècies de girafes fins que actualment només en queda una.
No obstant, hi ha una teoria alternativa (no acceptada universalment) que proposa que evolucionen com un caràcter sexual secundari, proporcionant als mascles un avantatge davant l’enfrontament entre els mascles (necking) per establir el domini i l’accés a les femelles respectives.
Per tant, sigui quin sigui el procés de la selecció natural, aquesta sempre afavorirà els caràcters que permetin la supervivència dels individus i en canvi dificultarà la supervivència d'aquells menys adaptats.
Vero Torras
Un altre exemple de selecció seria el cas dels pinsans que va estudiar Darwin durant el seu viatge per les Galápagos. En aquest cas aquesta espècie d’ocell que provenia d’un avantpassat comú es va disgregar per diferents illes, aquest tipus d’especiació s’anomena especiació al•lopàtrica. Llavors cada grup de la mateixa espècie en cada illa va haver de superar uns canvis en el medi diferents. En un cas l’aliment es trobava en un lloc de difícil accés i necessitaven un pic llarg i prim, en un altre cas potser en necessitaven un de fort per trencar la llavor...
Degut a les mutacions produïdes a l’atzar i la selecció natural han anat destriant aquelles característiques que proporcionaven una millor adaptació i supervivència del medi i en aquest cas al cap dels anys a nivell de fenotip el que més ha canviat ha sigut el pic dels ocells cosa que ha sigut el que després ens ha ajudat a classificar-los en les 15 espècies dividides en 4 gèneres on 14 són endèmiques de Galápagos i l’altra es troba en l’Illa del Coco.
Darwin va observar la diversitat d'individus que va trobar a les illes Galápagos, on havien prop de 14 espècies d'un tipus d'au que va ser denominada "Pinzón", ja que s'assembla a un ocell que existeix al continent europeu que porta aquest nom. Darwin assenyalava que els pinsans, en estar aïllats havien evolucionat gradualment en diferents formes i originaven espècies separades.
El major aportació va ser suggerir que existia un mecanisme que expliqués l'origen dels canvis, al que va denominar Selecció natural.
En descobrir aquestes espècies d'aus, va observar-hi una "perfecta gradació en la mida del seu bec" a les 13 espècies de pinsans que va trobar en total en les diferents illes, va notar una gran diferència en les magnitud i estructura del bec, relacionat amb els seus costums. Alguns buscaven llavors del sòl, altres, insectes als arbres, altres s'alimentaven de flors i fruits i un d'ells tractava de capturar les seves preses utilitzant una espina de cactus, que li servia per a furgar en les esquerdes de l'escorça dels arbres. El plomatge variava segons els llocs que freqüentaven i el seu color anava del negre de la lava al gris i al verd de les fulles ..
Darwin es va demorar molt de temps a entendre el perquè de les diferències entre aquestes aus, tot i ser de la mateixa espècie, per a aquest llavors va suposar que una primitiva família de pinsans, de les primeres a habitar les illes, "s'havien anat modificant a l' adaptar-se a diverses finalitats ", és a dir que els seus membres s'havien adaptat a les possibilitats de vida que aquí se'ls oferien. Els més hàbils en adaptar-se al seu nou espai vital a dir els més aptes van ser els que van sobreviure.
La teoria de la Selecció Natural descansa sobre tres principis fonamentals: el primer és que existeix una notable sobreproducció de cries en cada generació, moltes més de les que poden ser sostingudes pels limitats recursos del medi, la segona, és que hi ha variacions hereditàries dins d'aquesta sobrepoblació de cries i tercer, que ocorre una lluita per la supervivència, durant la qual les variants més ben adaptades a un ambient determinat són les que prosperen i produeixen descendents amb característiques adaptatives.
Mario Álvarez Soto
2n Batx.
La resistència dels bacteris als antibiòtics és un altre exemple del procés de selecció natural. Segons Darwin, el mecanisme de l’evolució es basa en tres aspectes bàsics: l’elevada capacitat de reproducció, que només està limitada per l’aliment i l’espai; la variabilitat de la descendència; i la selecció natural.
La població de bacteris, per tant, té variabilitat genètica, que és deguda a mutacions que es produeixen a l’atzar. Així d’una determinada població podem tenir certs bacteris amb algun gen diferent. Per intentar eliminar la població de bacteris es crea un determinat antibiòtic. Aquest matarà a la majoria de bacteris de la població, però n’hi haurà algun (els que hauran mutat) que serà resistent a l’antibiòtic i sobreviurà. D’aquesta manera, el procés s’anirà repetint i cada vegada disminuiran més els bacteris “normals” i augmentaran en nombre els bacteris resistents, fins que arribarà a un punt que la població només estarà formada per bacteris resistents a l’antibiòtic. Llavors l’antibiòtic creat ja no serà útil per a la nova població de bacteris.
La selecció natural ha actuat afavorint aquells individus amb uns caràcters més beneficiosos per les condicions del medi del moment. Per això, els bacteris que han mutat i eren resistents han sobreviscut hi han augmentat. A més a més, aquesta població de bacteris ha evolucionat.
Anna F. - 2n BATX. A
Varies espècies de ratolins del gènere Peromyscus presenten un pelatge fosc que els permet passar desapercebuts al seu hàbitat original, un sòl fosc. Fa més de 4.000 anys va aparèixer un nou gen i va produir un canvi de color del pelatge dels ratolins. Aquests destacaven en el sòl fosc de manera que eren depredats més fàcilment i la proporció de ratolins foscos va augmentar. Però uns quants milers d'anys més tard, les espècies van colonitzar les terres sorrenques de Nebraska on els individus clars passaven desapercebuts i els foscos eren depredats més fàcilment. En aquest últim cas van ser els ratolins clars que van poder tenir més descendència i augmentar la freqüència del gen del pelatge clar en la població.
Claire J. 2nA Batx.
Varies espècies de ratolins del gènere Peromyscus tenien el fenotip del pelatge fosc que els permetia passar desapercebuts al seu hàbitat, un sòl fosc dels EEUU. Fa més de 4.000 anys va aparèixer un nou gen que donava lloc a un pelatge més clar. Els individus amb aquest fenotip eren depredats més fàcilment ja que es diferenciaven molt del sòl fosc. Per tant, la proporció d'individus foscos va augmentar.
Uns quants milers d'anys més tard els ratolins van colonitzar les terres sorrenques de Nebraska on els ratolins foscos van ser depredats més ràpidament cosa que va permetre als ratolins clars reproduir-se i augmentar la freqüència del gen del pelatge clar en la població.
Claire J. 2nBatx A
La selecció natural és un factor que condiciona l’evolució. Es basa en la eliminació dels individus menys aptes i en l’afavoriment dels que tenen més capacitat per a deixar descendència. És adaptativa i té una acció antagònica amb la mutació. Hi ha tres tipus de selecció natura: la selecció direccional que afavoreix un fenotip extrem, la selecció estabilitzadora que afavoreix un fenotip intermedi i la selecció disruptiva que afavoreix els dos fenotips extrems.
Un exemple de selecció natural es el dels coll llarg de les girafes. Tot i que potser pot sembla molt comú és el que més ve reflexa aquest procés.
Primerament hi havia dos tipus de girafes, una amb el coll llarg i unes amb el coll curt. Les del coll llarg, en la zona en què estaven es podien alimentar més bé tot aconseguint l’aliment dels arbres, en canvi les del coll curt els hi era quasi impossible d’aconseguir l’aliment. Amb això les del coll llarg aconseguien sobreviure i deixar més descendència, en canvi les del coll curt al no poder aconseguir l’aliment es morien ja que la seva supervivència era limitada. Així amb el pas dels temps cada vegada van anar disminuint les girafes del coll curt i les del coll llarg van anar augmentant. La selecció natural va actuar tot afavorint aquells individus més ben adaptats a les circumstàncies del medi.
Anna Solà
2n Batx. B
Un altre exemple de selecció natural el podem trobar en les flors.
Ens trobem amb zones amb una gran varietat de flors. Per una banda trobem tulipes amb colors vius i cridaners, com per exemple un color vermell, i per l’altra banda trobem flors amb colors més apagats.
Les flors amb les coloracions més vives atrauran més als pol•linitzadors, i en canvi, aquelles flors amb els colors més discrets, no els atrauran tant.
Com a conseqüència, aquestes primeres flors amb els colors cridaners, podran reproduir-se amb més quantitat, mentre que les altres flors, no podran reproduir-se tant, ja que no n’hi haurà tantes que siguin pol•linitzades.
Al llarg de les generacions, podrem observar com, mica en mica, el nombre de flors amb colors vius anirà sobrepassant la quantitat de flors amb colors apagats. Com podrem veure, ha sobreviscut el més apte, aquell que ha aconseguit generar més descendents, en aquest cas, les flors de colors cridaners.
Aquest és un clar exemple de com actua la selecció natural. Afavoreix al més apte segons l’ambient i els factors externs amb què ens trobem, i pel que fa al menys eficaç o apte, mica en mica anirà reduint el seu nombre d’organismes en les següents generacions.
Noelia Llamas Leal
Un altre exemple clar de l'efecte del medi sobre la selecció natural és el cas dels conills. Els conills poden ser d'un color marronós fosc o bé d'un color clar, com ara el blanc.
Perquè en un ecosistema hi trobem conills blancs i en un altre de foscos?
Bé, la resposta a aquesta pregunta es deu al fet que en un ecosistema, la vegetació o el substrat pot tenir un color fosc, com per exemple en un camp on hi predomina la terra. En aquest ecosistema, els conills foscos es camuflaran mentre que els conills clars seran més visibles per als depredadors i, al llarg dels anys, la població de conills blancs anirà disminuint fins a desaparèixer en aquesta zona.
El mateix passaria, però a la inversa, en un camp de vegetació de color clar, com per exemple en un camp de blat: els conills blancs passarien desapercebuts, mentre que els marrons serien una presa fàcil.
Ester Marin Esteve - 2n Batx. científic
LA SELECCIÓ NATURAL EN LES GIRAFES:
Una girafa de coll molt llarg neix per atzar en una població de girafes de coll curt. Aquesta, es podrà alimentar millor i reproduir-se millor. Els seus descendents heretaran aquest coll llarg i, alhora es reproduiran més.
Una explicació purament darwiniana a aquest fenomen, i suposant que és l'alimentació el factor clau dels avantatges adaptatius, seria la següent:
Les girafes primitives de coll curt varien en la longitud del seu coll: unes el tenen una mica més llarg, altres una mica més curt. Les del coll més llarg s'alimenten amb més facilitat i millor, i es reprodueixen més. Els seus descendents heretaran aquest coll una mica més llarg que la mitjana. En la següent generació hi seguirà havent variacions en la llargada del coll de les girafes, unes el tindran una mica més llarg i altres una mica més curt. Tot i això, per terme mitjà, el coll ara serà una mica més llarg que abans. Si el coll més llarg segueix tenint avantatge reproductiu, amb el pas de les generacions, la població tindrà un tamany mig de coll cada vegada més alt. Gradualment s'arriba a un coll extraordinàriament llarg, com el de les girafes actualment.
Blanca Vives Alvarez
2n Batxillerat B
Un exemple de selecció natural és l'origen del llarg coll de les girafes. Per alguna causa uns individus naixien amb el coll una mica més llarg que els altres. Gràcies a això, en èpoques de sequera extrema en què no hi havia aliments per a tots, tan sols ells sobrevivien. Per tant, tan sols ells es reproduïen, i així el caràcter que es transmetia era el del coll més allargat. I això es repetia generació rere generació.
Albert Belart
L’Staphylococcus aureus, és un bacteri grampositiu, anaeròbic facultatiu. Aquest bacteri viu sobre les mucoses humanes i la pell, però no acostuma a causar malalties greus (com conjuntivitis o foliculitis), però també en pot causar de greus (com ara osteomielitis, meningitis o sepsis). També pot arribar a afectar l’aparell gastrointestinal ja sigui per presència física del bacteri, o bé per ingesta de l’enterotoxina produïda per aquest.
Aquest bacteri és especialment perillós actualment ja que és el principal causant de les infeccions nosocomials (aquelles que s’agafen a l’hospital). Té la capacitat de produir coagulasa, que reacciona amb el fibrinogen de la sang i produeix un coàgul de fibrina. Alguns d’aquests bacteris tenen una càpsula que els recobreix, fet que els hi facilita l’adherència i dificulta l’acció dels fagocits.
És un organisme patogen especialment preocupant perquè és resistent a la penicil•lina. Això l’afavoreix davant la resta de bacteris del medi, ja que no pot ser eliminat tant fàcilment. És per això, que en un medi on hi hagi la presència de diverses espècies de bacteris (una persona inmunodeficient que pateix diverses infeccions bacterianes, per exemple) davant d’un tractament amb antibiòtics, s’eliminarà la competència del Staphylococcus aureus, facilitant-lo créixer i ocupar més espai, dominant sobre la resta de microorganismes.
EXEMPLE SELECCIÓ NATURAL
El procés de selecció natural fou un descobriment que va realitzar el naturalista Charles Darwin. La selecció natural és un fenomen clau en el procés d’evolució. És un procés mitjançant el qual els individus més ben adaptats són els que aconsegueixen sobreviure i per tant, els que deixaran descendència. D’altre banda, els individus menys adaptats seran aquells que no sobrevisquin i per tant, no tindran possibilitat de deixar descendència.
Un exemple clar d’evolució és el procés en els pinsans de les illes Galápagos. Darwin va considerar aquesta prova com una evidència clau per a desenvolupar la seva teoria de l’evolució. Darwin, durant la seva expedició en el Beagle, observà com hi havia pinsans amb diferències considerables (grandària, color, cant, bec de l’ocell). Les diferències propiciades el portaren a pensar que cada ocell, tenint en compte les condicions ambientals i l’aliment a partir del qual s’alimentaven, presentaven becs diferents.
Així doncs, segons les condicions ambientals, la forma d’un bec d’ocell afavoria a l’espècie en qüestió. És per això que la selecció natural permetia que aquest caràcter (ajudava que els ocells s’alimentessin més bé) s’heretés i passés a la descendència. És d’aquesta manera com Darwin explicà el procés de selecció natural, el qual segueix vigent avui en dia.
Carla González
2n batx B
La selecció natural és la base de l'evolució. A través d'aquest procés, els organismes més adaptats i forts desplacen als més dèbils, per mitjà de l'acumulació de canvis genètics favorables en la població al llarg del temps.
Un exemple de selecció natural podrien ser les girafes, entre d'altres. Aquestes s'alimenten de les fulles dels arbres, però amb el pas del temps les girafes més baixes mengen les fulles de la part inferior dels arbres i aquest recurs limitant només queda al servei dels individus més alts. D'aquesta manera es provoca que les girafes més baixes morin per falta de menjar i sobrevisquin les més altes. Les que aconsegueixen sobreviure són les que acaben deixant descendència, i per tant transmeten els seus gens a la descendència i permetent que els canvis favorables s'acumulin amb el pas del temps i evolucioni la població.
Rocío Antelo 2nA.
Les girafes són famoses pel seu coll llarg, que els permet arribar a les fulles més altes i tendres dels arbres i les seves llargues potes davanteres, que són molt més llargues que les del darrere.
Moltes altres petites modificacions de l'estructura de la girafa han evolucionat, especialment en el sistema circulatori. El cor d'una girafa ha de generar prop del doble de la pressió sanguínia normal d'un mamífer de gran grandària per mantenir el flux de sang al cervell en contra de la gravetat.
El so que emeten gràcies als seus enormes pulmons no és audible per l'orella humana, ja que es comuniquen entre elles i altres animals a través de l'infrasò.
La llengua és de color negre i és llarga que li permet usar-la per netejar-se les orelles. La boca és diferent d'altres rumiants. Tenen un enginyós sistema que els permet obrir i tancar les fosses nasals. Això els permet recobrir les cavitats olfactives per impedir l'entrada de pols, especialment quan el vent forma remolins.
El pelatge és de color groc, sembrat de taques bastants grans, de format irregular i color marró clar o fosc, sent les taques del coll i cames més petites. La part inferior de les potes i el ventre és blanca i no presenta taques.
Totes aquestes variacions que s’han produït al llarg del temps han permès que la girafa continués vivint, fent així la seva vida més fàcil.
Marta salgado
Biologia 2nA
Un altre procés de selecció natural va ser el que van patir les girafes.
Les girafes són caracteritzades pel seu coll llarg amb el qual poden arribar a les fulles dels arbres dels que s'alimenten.
Però l'especie Giraffa, no va tindre només exemplars de coll llarg.
Les girafes primitives presentaven un coll més cort, degut a aixó, la població de girafes amb el coll cort va disminuir al no arribar a les fulles dels arbres.
El medi va afavorir a les girafes que presentaven l'al·lel de coll larg, deixant extinguida la població de girafes amb coll cort.
Enrique Escalante 2n batx A
Charles Darwin durant el viatge que va realitzar a les Illes Galápagos va descobrir 14 espècies d’ocells diferents pero alhora relacionades, que a dia d’avui se les coneix com el “Pinsà de Darwin”. Tretze d’aquestes habiten a les Illes Galápagos i una d’elles a l’Illa del Coco (Costa Rica).
Així doncs, tots aquests disposen del mateix tamany, entre uns deu i uns dotze centímetres, són de color negre o marronós, i les diferències més importants entre ells es troben en el tamany i la forma del bec. Tenint en compte que aquest últim està completament adaptat a les diferents fonts d’aliment de cada animal.
En un primer moment es va creure que les diferències entre aquests pinsans van tenir un paper molt important i determinant en la formulació de la teoria de l’evolució per selecció natural, tot i que Darwin digué que no va ser exactament així. Aquest, no creia fossin espècies amb una relació especial entre elles, fins i tot dubtava que fossin pinsans.
A la la tornada del seu viatge, Darxin va presentar el pinsans, junt amb altres espècies d’aus i mamífers que trobà, a la Geological Society of London, en una reunió el 4 de gener del 1837. Seguidament, les espècies van ser entregades a l’ornitòleg anglès, John Gould, per tal que les indetifiqués. I, més tard, un cop analitzades, va afirmar que els pinsans que Darwin havia cregut que provenien de families diferents, en realitat eren una serie de pinsans peculiars amb una suficient entitat com per arribar a formar un nou grup on s’incloïen dotze espècies.
Anys més tard, a partir del 1973, dos professors d’ecologia i biologia evolutiva de la Univeristat de Princeton (Estats Units), Peter Griffin i Rosemary Grant, van realitzar diferents estudis molt exhaustius, analitzant més de 19.000 exemplars de 25 generacions i van arribar a determinar que les diferents espècies de pinsans havien anat canviant en resposta als canvis ambientals.
Com a conclusió, es va arribar a demostrar que els canvis tan ràpids en el tamany i en el cos com a resposta del canvi en el subministrament dels aliments van ser conduïts per la selecció natural.
Jenny Peñalba
2n. Batx. A
Publica un comentari a l'entrada