 | |||
| Frederick Griffith (1879-1941) |
Per respondre a aquesta pregunta cal entrar en l'aula virtual adn-dna.net i consultar el
Curs B07- Genètica mendeliana, molecular i humana
Tema - 2 L'ADN molècula portadora de la informació genètica
Recurs 12 - El experimento de Griffith - vídeo 4:56
El següent esquema pot servir d'orientació sobre l'experiència.
Per ampliar informació sobre la transformació bacteriana es pot consultar el post 107 d'aquest bloc.
Aquesta activitat està adreçada als alumnes de biologia de 1r de batxillerat (científic) i a la vegada oberta a tots els lectors del bloc adn-dna que vulguin respondre en l'apartat de comentaris d'aquest post.
El termini per respondre a l'activitat finalitza el proper diumenge 22 de maig de 2011.
16 comentaris:
El que va poder demostrar Griffith amb aquest experiment va ser la capacitat que té el DNA bacterià per implantar-se en un altre bacteri i transformar-lo i aplicar-hi les seves característiques.
Griffith va agafar "capas" letals i les va mesclar amb "cepas" no letals, prèviament les havia esclafat, es pensava que pel simple fet d'haver-les escalfat aconseguiria que no fossin letals, però el que ell no s'havia era que el DNA bacterià va quedar lliure pel citoplasma i quan es van mesclar els dos tipus de "cepas", el DNA es va implantar en el nou bacteri i aleshores va transformar-lo i va aplicar-hi les seves condicions.
Carola M (1rBatxillerat B)
Griffith buscava una vacuna contra la neumonia. Per això, per fer aquest experiment utilitzava dos ipus de solucions de bacteris de neumonia, una solució inoqua i una altra de bacteris mortífers. La inoqua no provocava res en el estat dels ratolins, pro la mortífera solia ser letal i acabava amb la vida dels ratolins de proves. Desprès, Griffith va augmentar la temperatura de la solució de bacteris mortífers, la va injectar als ratolins i va veure com aquests no morien. Desprès, Griffith va barrejar les dos solucions, la de bacteris mortifers calenta i la inoqua en temperatura normal, i va veure com alguns ratolins morien i d'altres no. Amb quest últim experiment va veure com els bacteries inoqües van passar a mortíferes però mai va arribar a entendre el perquè.
Uns altres científics van descobrir el que Griffith no va poder veure. La molècula de DNA tenia la capacitat de modificar les funcions de les bacteries inoqües, tornant-les mortíferes.
Aquest procès és gràcies a un mecanisme de parasexualitat anomenat transformació. Aquest consisteix en l'intercanvi genètic que es dona quan un bacteri és capaç de captar fragments de DNA d'un altre bacteri dispers en el medi.
Els experiments de Griffith demostren que la molècula de DNA és capaç de modificar la funció de les cèl·lules.
ANTONIO PUJADÓ
BIOLOGIA 1rB
Griffith era un científic que treballava en un laboratori de Londres buscant una vacuna per la pneumònia. Per fer les seves investigacions va fer servir dues solucions del bacteri que causava la pneumònia, una innòcua i l’altre letal i també ratolins per experimentar amb ells.
Com és d’esperar la solución innòcua injectada en ratolins no els feia res, i al contrari, les letals els mataven. Llavors va escalfar la solució letal i va veure que al injectar-ho als ratolins no passava res. Va barrejar la nova solució amb la solució innòcua i ho va injectar en diversos ratolins, uns dels quals van morir. Va veure que uns bacteris inofensius es van convertir en letals, degut a que quelcom de les cèl•lules letals va sobreviure i va modificar les altres, però no va saber mai perquè. Els seus experiments van demostrar que el DNA pot alterar les funcions d’altres cèl•lules i que per tant, per entendre aquestes hem d’entendre primer el DNA.
Uns anys més tard, científics dels EEUU van descobrir que el DNA dels bacteris letals podia modificar el DNA dels bacteris inofensius, tornanr-los mortífers.
Això és possible gràcies a la transformació (mecanisme de parasexualitat) on un bacteri pot captar DNA, d’altres bacteris, dispers pel medi i acceptar-lo com a seu, és a dir, incorporar noves funcions.
Laura Figueras
1r batxillerat B
L’experiment de Frederick Griffith consistia a injectar bacteris bons i bacteris dolents, dels bacteris causants de la neumonia.
Va injectar bacteris bons a uns ratolins de laboratori i va observar que lógicament no hi havia cap canvi en l’animal.
Després va injectar bacteris dolents a un altre grup de ratolins i aquests van morir.
Després va probar de sotmetre les bacteries dolentes a altes temperatures per tal de matar les bacteries dolentes.
Va injectar als ratolins aquests bacteris escalfats i va comprovar que aquests no morien.
Després va fer la prova de juntar els bacteris prèviament escalfats de la malaltia amb els bacteris bons. Quan va injectar aquesta mescla als ratolins, aquests van morir. I aquí es on es va tenir el problema, ja que va adonar-se de que alguna cosa havia passat, però no sabia pas perquè.
Quan va matar als bacteris dolents, el seu ADN va quedar intacte i va ser agafat per la bacteria bona. L’ADN de la cèl•lula dolenta conté gens que formen la cápsula de protecció de polisacárid. Equipat amb aquest gen, la bacteria inofensiva estava ara prevista de protecció enfront el sistema immune de l’animal i per tant podia matar l’animal.
Irene Martínez, primer B.
Frederick Griffith va fer un experiment amb bacteris de pneumococ i els injectà als ratolins. Va observar que al infectar l’hoste amb el bacteri R (sense càpsula protectora del sistema immunitari, és a dir, no era dolent) i l’hoste S (amb càpsula protectora del sistema immunitari, però escalfada, és a dir, no dolenta), els ratolins morien i a més a més, observà que els bacteris tornaven a tenir càpsula protectora, van passar de ser bacteris R (sense capa protectora) a bacteris S (amb capa protectora) i va arribar a la conclusió que hi havia un “principi de transformació”.
Després es va demostrar que l’ADN de el bacteri S va sobreviure al procés d’escalfament i ho va transferir al bacteri R, ja que l’ADN del bacteri S eren els que s’encarregaven de formar la protecció a través de polisacàrids, contra el sistema immunitari.
És a dir, van demostrar que els bacteris eren capaços de transferir informació genètica a través del procés de transformació bacteriana.
http://adn-dna.blogspot.com/2010/12/107-parasexualitat-en-bacteris-la.html
http://51967725.es.strato-hosting.eu/mod/resource/view.php?id=3486
Marta Torras
1r batxillerat B
Els científics d’aquella època sabien que els cromosomes contenien la informació, la qual es dividia en gens, però no en sabien res més.
Fred Griffith era un científic que estudiava les malalties infeccioses, concretament investigava amb bacteris per trobar la vacuna per prevenir la pneumònia. Volia saber perquè uns bacteris mataven i d’altres no.
Mitjançant l’ús de ratolins de laboratori va dividir les solucions en dos tipus de bacteris de la pneumònia: la cepa innòcua; i la cepa letal. Va adonar-se’n que al injectar la cepa innòcua els ratolins no morien, però en canvi si que morien al injectar-los la cepa letal.
Tot seguit va pensar d’escalfar la cepa letal per així matar els bacteris perjudicials, al fer-ho va injectar la solució resultant als ratolins i aquests no van morir, el que pretenia va funcionar, els bacteris van morir i els ratolins van viure.
Més tard va ajuntar les dues solucions, la innòcua i la que havia escalfat anteriorment. Amb això va descobrir, després d’haver-ho injectat als ratolins, que alguns morien. Griffith volia explicar-se la raó d’aquell fet i va examinar els ratolins i es va trobar que hi havia bactèries mortíferes als cossos dels ratolins, això li va semblar molt estrany, ja que inicialment no n’hi havia. Alguna cosa havia transformat les bactèries innòqües en mortíferes. Encara que Fred Griffith mai va poder-ho descobrir.
Aquesta tasca la van fer els bioquímics d’Estats Units, ja que Griffith havia deixat oberta una pista molt valuosa. Aquests bioquímics, analitzant les molècules una a una, van descobrir que l’ADN era l’única molècula que podia transformar les cèl•lules, inicialment d’un tipus a finalment d’un altre tipus.
Tot aquests procediments van servir per descobrir que l’ADN era la molècula que controlava la cèl•lula i podia fer-la canviar durant la vida cel•lular.
Aarón de la Cruz, 1r Batx. B
Frederick Griffith (1879-1941) va ser un gran científic qui estudiant malalties infeccioses va descobrir la molècula que permet que la informació hereditària passi generació rere generació. No obstant, el seu gran coneixement en l’àmbit no van ser suficients per adonar-se’n d’aquest fet.
Griffith estava treballant en bacteris per arribar a fer una vacuna contra la pneumònia. En primer lloc, va separar dos grups de ratolins. El grup 1 els hi va injectar el bacteri letal i com era desparar van morir mentre que el grup dos amb el bacteri no letal van sobreviure. Posteriorment, va repetir l’experiment però en aquest cas,en el grup 1 el bacteri era escalfat abans de introduir-los als ratolins. Com a conseqüència de l’escalfor els ratolins es mostraven indiferents a la pràctica. Finalment, va fer un últim intent on va mesclar els bacteris no letals del grup 2 amb les escalfades del grup 1. Aquesta unió va suposar la mort dels ratolins. Però perquè? La resposta la trobem gràcies a que científics posteriors van estudiar una per una les cèl•lules fins descobrir que l’única molècula que tenia poder per transformar altres cèl•lules era el ADN. És a dir, havien trobat la molècula que controlava les cèl•lules i la molècula de la que estaven fetes els gens.
En resum, el experiment de Griffith va obrir les portes per arribar al coneixement actual del ADN i va fomentar el fet d’entendre el funcionament de les cèl•lules i com funciona la vida.
Iris Carré Rubio
Abans de l’experiment de Griffith s’ha sabia que els cromosomes contenien informació, i aquesta informació que heretem són els gens.
Fred Griffith era un científic que estudiava les malalties infeccioses. Griffih estudiava els bacteris, per tal de descobrir perquè algunes bacteris maten i altres no. Griffith estava buscant la vacuna per prevenir la pneumònia, ho va investigar amb ratolins de laboratori injectant-lis cepas de bacteris.
Griffith va dividir les solucions en dos tipus de bacteris de la pneumònia. Una solució inofensiva i l’altre mortífera. Quan va injectar als ratolins la solució innòcua, no els hi va passar res, en canvi, quan els hi va injectar la mortífera van morir. Després va escalfar la solució de bacteris mortífers per tal de matar els bacteris. Quan va injectar als ratolins la solució aquests no van morir.
Finalment, va barrejar la solució innòcua amb la solució mortífera escalfada. Al injectar-ho als ratolins alguns van morir, quan va examinar els ratolins va veure que hi havia bacteris mortífers a la sang, això li va semblar estrany ja que al principi no hi havia bacteris mortífers a la sang dels ratolins. Encara que Griffith no va poder descobrir quin era el fet que transformava les bacteris innocus en mortífers.
Un equip de bioquímics dels Estats Units qui van continuar el descobriment del fet que transformava els bacteris innocus en mortífers. Aquests bioquímics van analitzar les molècules de les cèl•lules mortíferes i van descobrir que la DNA era l’única molècula que podia transformar les cèl•lules d’un tipus a un altre.
Aquest descobriment va ser molt important, ja que van descobrir que la DNA és la molècula que controla les cèl•lules.
Aniol Collado
1r Batx. B
L’experiment de Griffith va demostrar que els bacteris eren capaços de transferir informació genètica per un procés anomenat transformació.
Va investigar varies mostres de neumococo, en que les vas injectar a ratolins la mostra S i la mostra R del bacteri. La S tenia una coberta de polisacàrids que la protegien del sistema immunitari (SI) . M’entres que la R no tenia aquesta coberta i era eliminat pel SI.
Quan la mostra S inactiva era injectada el ratolí i vivia, en canvi en ajuntar la mostra S i la R la rata moria.
En conclusió Griffith va observar la transformació dels bacteris . Va demostrar que el bacteri estigues exposat a altes temperatures el seu ADN (mostra S) sobrevivia i era absorbit per la mostra R. Es a dir, la mostra R contenia els gens de la mostra S, que contenien la informació de la coberta protectora en que combatia el sistema immunitari i podia matar la rata.
Jordi B
En el vídeo previ, he pogut observar que Griffth va demostrar que els bacteris eren capaços de transferir informació genètica mitjançant la transformació.
Va estar molt de temps investigant i observant varies mostres anomenat neumococo en que els hi va injectar als ratolins de laboratori la mostra S i la R del bacteri.
La mostra S estava composada per una coberta protectora que protegia al sistema immunitari, en canvi la mostra R no la contenia i va ser eliminat pel sistema immunitari.
Quan ajuntava la mostra S i la R el ratolí va resultar mort.
Griffith va poder demostrar que el bacteri després d'estar exposat a altres temperatures, el seu ADN de la mostra S sobrevivia.
En canvi la mostra R va agafar els gens que va necessitar de la mostra necessària per matar el ratolí.
Janna Morera
1r B
Griffith va ser un científic que va fer un experiment per determinar per què uns bacteris provoquen malalties i els altres no.
Tenia dues mostres de bacteris, una amb bacteris letals i l’altra amb bacteris inocus. Va injectar aquestes bacteris a ratolins i va observar les seves reaccions. Els del primer grup van morir i els del segon, van viure. Així, que va agafar la mescla letal i la va escalfar perquè morissin els bacteris. La va tornar a injectar als ratolins i van sobreviure.
Però després, va voler fer un pas més. Va agafar la mescla inocua i la mescla letal escalfada i va obtenir uns resultats no esperats. Ell va suposar que els ratolins viurien, però realment, una part d’ells, va morir. En la sang dels ratolins morts, hi va trobar bacteris letals, però no va saber explicar per què.
Crec que a l’escalfar la mostra dels bacteris letals, els va matar, però trossos de les seves molècules d’ADN, van quedar dispersades pel medi. Així que, a l’hora de mesclar les dues solucions de bacteris, els innocus vius, pel procés de transformació, van agafar els trossos d’ADN del medi dels bacteris letals i els van afegir a la seva informació genètica. Així, hi va haver bacteris que van agafar gens que eren letals pels ratolins. D’aquesta manera, els ratolins que se’ls van injectar aquests bacteris van morir.
Marta Bacardit
1r batxillerat B
Les Cepes S si es calenten moren, per tant només el seu DNA està afectat per el gen que pot ser letal. En les Cepes R al estar vives però sense tenir el gen letal no mata als ratolins. A partir d'aquí podem explicar perquè si es barregen els dos tipus de Cepes, R i S, uns ratolins moren i d'altres no.
Les Cepes S estan mortes però porten el gen letal dintre seu per tant si hi ha transducció, que vol dir que un gen pot ser agafat per un virus i transportat a un altre bacteri, alguna bacteri viu pot obtenir el gen letal i així matar el ratolí. L’explicació per la qual o moren tots els ratolins és perquè no sempre s'agafa aquest gen letal i per tant si un virus fa transducció i no agafa el gen letal i el posa dins d'un altre bacteri viu no l'afecta en absolut.
Marc G.
1r B
Aquest experiment el va dur a terme mentre estudiava una vacuna per la neumonia. Va agafar dos cepes del bacteri, el primer la cepa S posseïa la informació bacteriana i una càpsula, la segona, la cepa R, només era la informació bacteriana.
Va comprovar que la càpsula servia perquè el sistema immunitari no les destruís.
Les cepes R no afectaven a l'individu com tampoc no ho feia la cepa S sotmesa a calor ja que la calor en destruïa la càpsula, però en canvia si mesclava la cepa R i la cepa S inòcua, després d'haver-la escalfat si que matava als ratolins al ser infectats.
Això va fer que uns anys més tard es descobris que la informació (DNA) de la cepa R que seguia viva havia combinat la seva informació amb la de la bacteria de la cepa S i així quan Griffith va observar la sang dels ratolins va veure bacteries amb càpsula absolutament funcionals.
Gerard Guerra 1r Batxillerat B
Mitjançant aquest experiment es va poder desmostrar l'intercanvi genètic que es dóna quan un bacteri capta fragments de DNA, d'un altre baceri, que es troben dispersos pel medi.
L'ADN de les soques S va sobreviure al procés d'altes temperatures al qual va estar sotmès i va ser alliberat a l'exterior gràcies a la lisi de la cèl·lula.
Aquest DNA, procedent de les cèl·lules letals, que havia quedat lliure pel medi va penetrar a l'interior de les cèl·lules inofensives (soques R) i es va integrar al DNA d'aquestes, mitjançant un procés anomenat transformació, quan les dues mostres van entrar en contacte.
A partir de la transformació, la soca R va passar a ser letal pel ratolí ja que la nova informació genètica, procedent del DNA de la soca S que s'havia integrat al seu DNA, contenia enzims que li van permetre formar una càpsula que la protegia davant el sistema immunitari de l'animal.
Assumpció Ferran
1 Batxillerat B
Frederick Griffith estava investigant perquè alguns bacteris de malalties infeccioses eren letals i d’altres no. Primer va agafar una mescla de bacteris no letals i els va injectar als ratolins, i evidentment, tots van sobreviure. Després va injectar una mescla de bacteris letals als ratolins i, com era d’esperar, tots van morir. Després va escalfar la solució dels bacteris letals, fen que tots morissin. Va voler veure si, barrejant els bacteris inofensius amb els letals morts, els ratolins patien alguna conseqüència. Una hipòtesis seria: ja que uns són inofensius i els altres bacteris letals estan morts no pot morir cap ratolí. Però no va ser així sinó que com a resultat tots els ratolins van morir. Es preguntava, quina cosa havia fet que, els bacteris inofensius passessin a ser letals. Frederick Griffith no ho va poder descobrir mai.
Més tard es va demostrar el perquè dels resultats dels experiments de Frederick Griffith. Els bacteris es reprodueixen per bipartició i com a conseqüència sempre donen clons exactes. Però hi ha la variabilitat genètica entre els bacteris, que una d’elles, s’anomena Transformació. La transformació és el procediment per el qual un bacteri es capaç d’agafar DNA (d’un altre bacteri) que està dissolt en el medi. I això es el que demostren els experiments de Frederick Griffith. Els bacteris letals en escalfar-se van fer morir i les cèl•lules es van trencar , fent que el DNA del bacteri letal sortís al medi. Els bacteris inofensius, al trobar DNA al medi, el van incorporar i d’aquesta manera el bacteri va passar a ser letal, ja que la informació que contenia el DNA era letal pels ratolins.
Per tant els experiments de Griffith demostren que els bacteris són capaços de fer transformació és a dir, adquirir característiques d’altres bacteris per mitjà del DNA que es trobava en el medi.
Cristina F. 1r Batx. B
Frederick Griffith volia demostrar la importància del DNA de les cèl•lules.
Com podem veure en el seu experiment, les bactèries letals introduïdes en els ratolins, feien que aquests es morissin i les bactèries innòcues no els provocaven cap mena d'alteració. En l'experiment que va fer a continuació introduint als ratolins una barreja de bactèries innòcues i bactèries letals cremades va obtenir el resultat següent: hi havia ratolins que es morien i ratolins que no. Escalfant les bactèries letals va pensar que llavors ja no serien perjudicials, ja que estarien mortes. El que no va saber explicar era el per què de la mort dels ratolins en introduir-los la barreja de les dues bactèries.
Griffith no va tenir en compte un dels processos de parasexualitat que tenen les poblacions bacterianes, anomenat transformació. Aquest procés d'intercanvi genètic es dóna quan un bacteri és capaç de captar fragments del medi procedents d'un altre bacteri. Així doncs, en escalfar els bacteris letals, el seu DNA es va escampar pel medi on es trobaven. Quan Frederick va fer la barreja juntament amb les bactèries innòcues, aquestes van captar i integrar en el seu DNA els fragments lliures i letals procedents de l'escalfament dels bacteris respectius. La recombinació d'aquests dos DNA diferents van provocar la mort dels ratolins.
Mònica Biosca
1r de batxillerat B
Publica un comentari a l'entrada